FORA DE CLASSE

La guerra dels deures

Normalment poso pocs deures. No és que els trobi inútils, però en alguns instituts on he treballat no me’ls feia ningú. Al principi m’empipava i em sentia molt frustrat, perquè no ho aconseguia, en general, per molt que castigués o amenacés amb suspensos. Al final vaig entendre que no en feien ni en farien mai amb ningú. Per tant, l’opció més sensata era aprofitar les hores de classe perquè treballessin al màxim. Ells, tan bon punt sortien per la porta de l’institut, deixaven automàticament de ser alumnes. Alguns d’aquests suposo que ja fa anys que tenen el graduat, fins i tot deuen haver après coses importants, però segur que no deu ser per haver fet els deures.

També hi ha professors als dos extrems. Conec companys que no en posen mai, sobretot per la mandra de corregir-los. És cert que si no vigiles pots passar-te la vida puntuant eternament redaccions i comentaris de text, però en això jo normalment sí que faig un sacrifici. I també hi ha els obsessionats amb els deures. Els que espremen el llibre de text i acaben els dossiers de doble grapa. Ningú negarà que a través de la repetició s’aconsegueix memoritzar. Interpretar el que has après ja seria un altre tema. El que no m’agrada és el greuge comparatiu que a vegades es fa entre professors. Em molesta quan a la meva classe fan feines d’altres assignatures, sempre les mateixes, perquè aquell professor els omple d’exercicis i mai tenen temps d’acabar-los. I protesten el dia que decideixes posar-ne tu, perquè ja en tenen molts.

El meu fill, a primària, sovint arriba a casa amb deures. Almenys tenen la bona pensada de demanar-los amb un parell de dies de marge. Sovint hem de batallar perquè superi la mandra i els faci. I els faci bé. Acostumo a supervisar-los i, si puc, miro com se’n surt. Crec que això l’ajuda, familiarment, a considerar important fer-los sempre. Les notes són excel·lents i les mestres el tenen molt ben considerat, perquè és treballador i aplicat. Probablement si el deixéssim jugar a totes hores els resultats serien pitjors. Per tant, arribo a la conclusió que demanar deures posa a prova la implicació de les famílies, sobretot en festes i caps de setmana. També a aquelles mares que últimament s’han convertit en secretàries dels seus fills i els duen l’agenda. Això sí que seran deures per molts anys.