Poca feina o massa feina
Aquest curs tot és més feixuc. Hem après moltes coses del confinament. El tercer trimestre del curs passat va ser avorrit i tediós en general. En la majoria dels casos els professors ens vam limitar a enviar tasques als alumnes per correu electrònic i vam esperar que ens les tornessin per corregir-les. Vam provar algunes classes telemàtiques però va ser més per humanitzar la relació que no per finalitat pedagògica.
Estava previst fer els ulls grossos amb els que acabaven l’ESO, ho va preveure subtilment el Govern, no pas els docents, i aquest any n’hem vist algunes conseqüències. D’alumnes que s’apunten al batxillerat per inèrcia sempre n’hi ha hagut, però aquest any hem identificat infiltrats que en situacions normals repetirien quart.
Nosaltres, al batxillerat, hem optat per les classes semipresencials. Hem fet normals les classes sincròniques i hem alternat el treball telemàtic amb el tradicional. Però ens hem adonat que molts alumnes s’angoixaven perquè consideraven que tenien molta feina per fer i que no podien processar-la. Davant el dubte vam comptabilitzar la feina que demanàvem i vam arribar a la conclusió que no era superior a la d’altres anys. És, per tant, una qüestió de percepció. Una bona part de l’alumnat està poc acostumat a tenir feina que sigui imprescindible lliurar per aprovar les assignatures.
No vol dir que al batxillerat es treballi molt més que a l’ESO, però sí que es necessita una intensitat, profunditat i concentració més grans. Alguns alumnes creuen que som exagerats i demanen que els reduïm les tasques o el nombre de proves escrites perquè se senten bloquejats i amb atacs d’ansietat constants. Però d’altres no es queixen mai i van fent. Recordo la meva època d’estudiant i, en el fons, no era gaire diferent: és més, considero que el ritme exigent va ser clau per encarar amb èxit la universitat.
També és veritat que hi ha escoles i instituts que es plantegen de manera molt diferent el tema de les tasques. Alguns cada dia carreguen de deures els alumnes i d’altres, almenys per fer a casa, no en posen mai. Personalment, crec que hem d’arribar a un terme mitjà, en què els deures tinguin sentit pedagògic i no sensació de càstig i en què, de manera progressiva, es pugui intensificar segons el nivell d’exigència. Trobar l’equilibri perquè al batxillerat ningú s’ofegui en un got d’aigua i ningú dubti que hi va per estudiar.
