Conflictes en mode relax

Estic provant de posar en pràctica un savi consell de Jaume Funes que apareix al seu llibre 'Estima’m quan menys m’ho mereixo, perquè és quan més ho necessito'. Consisteix a triar quins són els conflictes que val la pena plantejar, i en quins és millor que em faci la sueca. Perquè estar en conflicte permanent cansa molt i no serveix de res. M’has fet rumiar, Jaume, coi, perquè de tan imperfecta que soc acabo pecant per excés. Com que de jove vaig fer el curs de resolució no-violenta, i el primer que et diuen és que el conflicte és inherent a la condició humana i no ens ha de fer por, jo m’hi llanço de cap a l’hora d’afrontar-los.

A veure, el tema de fer els llits a mi em toca molt els nassos. No els fan perquè no els dona la gana. N’he escrit articles que m’han servit per desfogar-me, i he provat d’aplicar tècniques coercitives imaginatives, però no me n’he sortit. Coses de la imperfecció. I després de rumiar-ho molt, i aprofitant que els menors i la major d’edat a càrrec (MEC) no llegeixen aquests articles gaire sovint, ho apuntaré a la llista de conflictes en mode relax. Va, ja en tinc un. L’ordre, doncs més o menys igual. Com deia Einstein, tot és relatiu. I potser, potser... va, sí, potser puc fer veure que no veig els skates fora de lloc. O considerar amb una nova amplitud de mires i consciència que el lloc on són ara és el seu nou lloc i que, mira, no passa res. La crepera que no havia de guardar jo i que fa tres dies que reposa sobre la taula del menjador, fins i tot m’està semblant decorativa. I les jaquetes apilades als penjadors per a convidats, en lloc dels armaris, va, sí, són entranyables.

Després hi ha el tema dels estudis. Perquè escric aquest article a pocs dies d’acabar el curs, amb algun que altre resultat incert, i l’obligació de presentar-se a algun examen de recuperació. I servidora ja ha fet tot el que havia de fer, ha disposat tot el que havia de disposar, i si veu a algun MEC fent de tot menys el que ha de fer, he decidit que el miraré, alçaré les celles, i poca cosa més. Perquè els MEC en qüestió ja són grandets, i una nova esbroncada (tens raó, Jaume) no servirà de res. Una altra cosa serà quan arribin els resultats definitius i n’hàgim de parlar.

I també hi ha el bonic assumpte dels estirabots, rebots i recontrarebots amb què em responen de tant en tant. Procuraré recordar que l’hormona és traïdora, que res del que em diuen és personal, que estan en guerra psicològica amb la figura de l’adult que jo represento, i que jo, fins i tot, els puc caure simpàtica, malgrat tot, i que l’adolescència és remugaire o no és. Però, quan no me’n surti, estigui que m’enfili per les parets, o els conflictes siguin d’aquells tan inevitables com l’iceberg del 'Titanic' i, malgrat la calma, tot peti com els coets de Sant Joan, Jaume, ¿et puc trucar?