Potser l’escola no estava tan malament…
Hi ha oficis dels quals no parla mai ningú, i això és terrible. Però hi ha oficis dels quals tothom s’atreveix a parlar. I això és pitjor. El de mestre n’és un.
Des del mateix moment que va començar el confinament, hi ha hagut una allau d’opinions sobre l’escola, caracteritzades per dues constants: poca -o cap- consideració per la situació, que NO és normal, ni de bon tros! (tothom està afectat: hi ha inquietud i angoixa i por en les famílies, en els alumnes, en els mestres); o bé poca -o cap- consideració per la feina dels mestres: la que fan durant el confinament… i tota l’anterior. Els mestres han estat condemnats des del principi: les escoles que han optat per posar feina, fer classes per videoconferència, enviar correus… han estat criticades perquè, diuen, no tenen en compte la bretxa digital, obliguen pares i mares a fer de profes, etc. Les escoles que han optat per l’acompanyament emocional, el contacte més directe o deixar respirar … han estat criticades perquè, diuen, “no fan res” i “estan de vacances”.
Ara bé, tothom està d’acord que els alumnes haurien de tornar a l’escola, curiosament la mateixa escola tan sovint acusada de “matar la creativitat”, d’ensenyar coses inútils, de fer-ho tot malament… I ara resulta que infants i joves tenen ganes de tornar a l’escola, potser perquè hi ha els seus amics i companys, potser perquè hi ha un munt de mestres que se’ls estimen i volen que creixin feliços i savis, solidaris i competents.
Per acabar-ho d’adobar, les instruccions de l’administració central sobre l’avaluació són, a més de confuses, francament ofensives: insistint que ha de ser individualitzada, personalitzada… com si no ho fos habitualment! Si hi ha una cosa impressionant de qualsevol escola (sí, de qualsevol: gran, petita, pública, concertada) és que els claustres coneixen els alumnes, les seves famílies, els seus desitjos i aspiracions… i s’entristeixen quan no els va bé i s’alegren quan triomfen. Per què us penseu que les reunions d’avaluació duren tantes hores?
No sempre tinc coses a dir, però això sí que us ho diré: pensem en la nova escola, pensem-la i repensem-la, sí. I que sigui per a tothom, sí. Però comptem amb els i les mestres, sisplau, que són pedres vives de totes les escoles. Els i les mestres que fan que pensem que potser l’escola no estava tan malament…
