No sé si, al començar novembre, quan es publiqui aquest text, haurà millorat o empitjorat l’atmosfera social que ens envolta. Jo escric sotmès a interrogatoris mediàtics sobre si la vida convulsa d’una societat fraccionada avui dia en què els nostres adolescents són actius ha d’entrar a l’aula, ha de ser objecte d’atenció educativa per part dels adults que els eduquen ensenyant. Totes les vegades que m’ho han preguntat he dit que sí. Advertint, però, que es tracta que entri la vida, tot allò que és vida significativa per a l’adolescent i no només allò que un professor, en dies estranys, considera important.
La setmana passada, quan entraven a l’aula, les pupil·les de bona part d’ells encara reflectien les flames que veien en múltiples pantalles. Venien de compartir relats construïts dinàmicament amb la suma de les seves experiències digitalitzades. Alguns fins i tot ensenyaven als passadissos la seva selfie de barricada. Travessaven la porta i... tocava fer operacions amb exponents, usos d’un pronom feble, història d’Amèrica. Potser alguns tenien l’estranya incertesa, l’esperança, de saber si algun dels seus adults profes intentaria descobrir com se sentien. Fins i tot és possible que algun altre estigués desitjant sentir idees diferents de les que sentia a casa.
És clar que a l’escola hem d’abordar (no només parlar-ne) el que està passant fora, forma part de la vida i modifica les condicions educatives de l’alumnat. Però s’ha de fer considerant alguns criteris. Descobrir primer què i com els preocupa (o com els hauria de preocupar) per no donar respostes a problemes que no tenen. Fer sortir les diferents aproximacions, vivències i opinions, fent surar la complexitat. Treballar per descobrir les simplificacions dels eslògans que els adults els han venut o que ells mateixos han creat. Tenir com a objectiu fer-los descobrir tot allò que, sent diferents, tenen de comú (la seva condició jove compartida). Preguntar sobre què (i com) canviarien de la societat. Ajudar-los a descobrir la diferència entre radicalitat i violència... I, quan preguntin “ Senyo, vostè què pensa?”, saber explicar de manera humana i no militant les raons que ens fan pensar d’una manera o altra, sense que comporti fer sentir-se estranys els que a la classe no pensen com nosaltres. Cal recordar que no es tracta de guanyar adeptes sinó d’ensenyar a pensar i a conviure.
