Esperant no se sap què
Comença el curs, i tinc el meu amic Benet molt amoïnat. Considera que resulta estrany començar el curs amb absoluta normalitat mentre els representants de dues entitats cíviques com són l’ANC i Òmnium, a més de tot el govern de la Generalitat, són a la presó o a l’exili. Em diu que, en qualsevol país del món, aquest tema estaria present als claustres dels docents i, per què no, a les aules. Aquí, en canvi, som tan educats que sabem de quin peu calça cadascú però ens saludem cordialment i seguim treballant plegats perquè res no perjudiqui el bon funcionament dels centres d’ensenyament. Hi ha, em diu en Benet, més submissió que fractura.
Li dic que no sigui pessimista, però en realitat jo també ho soc una mica. Perquè ara mateix, si el conflicte d’aquest país s’expressés a les escoles com es planteja al carrer i als mitjans, començaríem a parlar de llaços grocs, de vagues i de manifestos. És evident que la protesta és legítima, però el debat sobre la protesta resulta molt més profitós per al senyor Rivera que per al sobiranisme. El que pot motivar realment professors i alumnes és el debat sobre l’ensenyament mateix.
Per això necessitem que el Govern actuï i prengui la iniciativa. Parlar de llaços grocs i votar si en posem un o no a la façana resulta absurd, perquè tanca cadascú en la seva posició de sempre, tant els professors com els alumnes (que en general repeteixen consignes familiars). El debat possible i profitós, als instituts, és el de les iniciatives per millorar l’ensenyament. Els canvis. Les millores. Si el Govern no té idees, que parlin amb en Benet. Necessitem que professors i alumnes vegin que el país, malgrat tot, es mou. Que la protesta és compatible amb l’acció de govern. Que es vol millorar l’ensenyament. Que és una prioritat de país. I, sobretot, que ho faríem molt millor.
Alumnes i professors s’han de sentir interpel·lats. El debat sobre els presos polítics o els polítics presos, sobre la injustícia de la justícia i aquesta mena de coses només interpel·la els convençuts. Si el Govern no actua i no demostra que el sobiranisme és transformador, i bo per a la gran majoria, aquest curs, i el que ve, i l’altre, començaran amb la mateixa resignació que començaven els cursos sota el franquisme. Esperant a veure què passa. I ja n’hi ha prou, d’esperar.
