Està molt estès el mite que cal menjar de tot. Habitualment amb la fórmula “Cal ensenyar als nens a menjar de tot”, perquè, esclar, els adults tenim molta més llibertat.

Menjar de tot no ha estat mai important ni necessari. Això que ara està tan de moda, el comerç de proximitat i l’alimentació quilòmetre zero, era la realitat quotidiana en el temps dels nostres avis (rebesavis per als lectors més joves). Hi havia comarques de poma i comarques de taronja, terres de blat i terres d’arròs, regions senceres on el peix era gairebé desconegut. La dieta de la majoria de les persones era molt repetitiva: segons on visquessis, cada dia escudella, o cada dia favada, o cada dia cocido. Probablement aquella monotonia contribuïa a limitar el consum; sembla que l’àmplia disponibilitat d’aliments variats és un dels factors que contribueixen a l’actual epidèmia d’obesitat. Com quan anem a un restaurant amb bufet lliure: sempre ens passem.

És bona idea menjar aliments de tots els grups principals: cereals, llegums, carns, fruites, verdures... Però ni tan sols això és imprescindible; els esquimals han viscut segles sense fruita, i els vegetarians poden tenir una dieta molt sana (no oblideu els suplements de B12!). Però no cal tastar tots els representants de cada grup: pots menjar sempre pomes i mai peres, o sempre peix i mai carn, o sempre cigrons i mai llenties.

Si en el temps dels nostres rebesavis menjar de tot era innecessari, ara és decididament perillós. Perquè a les botigues d’alimentació, pomes, peres, peix, carn, llenties i cigrons són minoria, envoltats de productes insans que els nostres avantpassats no reconeixerien com a “aliments”.

Fixeu-vos-hi quan aneu a comprar al súper: quants metres de prestatge estan dedicats a la coliflor? Quants a les begudes de cola de dos litres? Quants metres al vi i quants al raïm? Quants metres als cigrons i llenties i quants a “aperitius” salats? Quants a l’arròs i quants a les galetes amb xocolata? Què ens diu això sobre la nostra dieta habitual?

Lluny de “menjar de tot”, el que haurien d’aprendre els nens és a rebutjar sistemàticament la major part dels productes que els ofereixen, i especialment gairebé tots els que anuncien a la tele. I només els ho podem ensenyar amb el nostre exemple. Vigileu el que fiqueu a la cistella.