Optimisme en estat pur
La petita Joana va néixer durant el confinament i va ser el trosset de llum que va il·luminar el nostre edifici del barri de Gràcia mentre érem tancats. Els seus progenitors, la Teresa i el Carlos, la treien al balcó i jo els saludava i mirava aquella carona que no sabia que havia nascut en un món que s’assemblava molt a una barreja entre la cabina dels Germans Marx i Mad Max. Em donava alegria. Perquè els nadons ho són. Són alegria en estat pur encara que plorin i marranegin. Encara que tinguin còlics durant noranta dies seguits sense interrupció, com la meva major d’edat a càrrec (MEC) número 1. Així i tot són alegria, què punyeta.
No la vaig sentir gaire plorar, a la Joana, que ha nascut sense còlics i riallera i amb uns ulls que sembla que se t’hagin de posar a parlar de la relació entre Mercè Rodoreda i el barri de Gràcia. Però si algun cop la vaig sentir em va donar alegria igual. Sí, ja ho sé, perquè no era jo qui l’havia de bressolar/aguantar. Ni era jo qui deixava de dormir/sobreviure. D’acord. Però també heu de reconèixer que sé de què parlo. He criat tres MEC que em feien dormir poc fins al punt que encara ara, quan ja en tenen vint-i-un, dinou i quinze, encara em surt l’automatisme de sentir-me feliç de dormir una mica més al matí perquè el meu cos recorda quan no ho podia fer i encara agraeix el descans.
També ha nascut el Gael, el fill del meu amic Piñol i la Natàlia. Com que ell és humorista (i escriptor i guionista i bona gent), sé que no s’enfadarà si escric que al Gael li dic Panellet Piñol, perquè va néixer el 31 d’octubre, entre panellets i castanyes. De vegades el Piñol em truca o el truco jo i tenim aquelles xerrades nostres que si les gravéssim i les pengéssim ens forraríem, i escolto un grinyol de nadó tendríssim i m’emociono. El Gael no dona feina i és un altre nadó sense còlics, cosa que facilita l’alegria. Però jo sé que si no fos així l’alegria hi seria igual. Barrejada entre cansament, però hi seria.
Ho penso avui que escric una seqüència de Com si fos ahir on apareix una mare desesperada perquè hi ha un nadó que no deixa de bramar. I l’escric amb convicció, sabent que jo he sigut aquesta progenitora embogida. I també sé que els plors s’acaben i que fins i tot aquests nadons dormen i llavors el que queda és això, l’alegria d’una vida que has volgut fer néixer. L’optimisme en estat pur.
