La mirada

Entrem al metro i seiem al costat d’una mare que no deu tenir més de trenta anys. Davant seu, el fill assegut en un cotxet. No deu tenir més de dos anys. La criatura no para de parlar, parla i crida i riu i rondina amb la intenció de fer-se present a la seva mare. Belluga mans i cames i, de tant en tant, ens dona una coça amb els peus. Què fa la mare durant aquesta estona? Mira el mòbil, somriu i fa cara de felicitat. Tafanegem de reüll què està mirant aquesta noia que no s’adona que és objecte del desig del seu fill. Doncs contempla unes imatges enregistrades de la criatura, del mateix fill que té al davant, unes imatges que recullen crits, riallades, paraules i moviments de cames, braços i peus. Fa com aquells turistes que davant d’un paisatge o d’un monument eviten la mirada directa i observen a través del requadre del mòbil.

Sembla que es vagi potenciant una societat que eviti la mirada als ulls. Passa en les visites mèdiques, on qui et rep no et mira mentre va repassant tot el teu historial en un ordinador situat en un raconet de la taula. Llavors tu, que esperes potser amb neguit què en sortirà de la consulta a l’ordinador, et sents una persona ben atesa, però poc compresa. La medicina parla al malalt, a una persona que viu de manera singular la seva malaltia. De vegades és tan important el diagnòstic com una mirada franca i sincera.

També el món educatiu pateix d’aquesta nova malura que posa traves a una mirada oberta, que no estigui mediatitzada de manera innecessària per res. Hi ha mestres que obliden que la relació educativa comença en el contacte cara a cara i no en dades recollides en un llapis de memòria. Hi ha directors i directores que no saben com vesteix aquest o aquell alumne i, per contra, disposen d’un magatzem d’informacions sobre tots els alumnes. Sovint hem escrit que la relació educativa no es pot atrapar mai en una graella, per completa i sistemàtica que sigui. Com qualsevol relació humana i humanitzadora, s’inicia amb la trobada amb l’altre i es construeix a partir de l’actuació que de manera conjunta fem amb aquest altre, en què tenen un paper fonamental les paraules. Tan fonamental com el que tenen la mirada, la capacitat d’escoltar i el tacte.