HORMONES, GUIX, ETC.

Com una vella indústria

El meu amic Benet sosté que l’educació secundària és com la vella indústria siderúrgica: un muntatge immens que costa massa de canviar i amb uns operaris massa acostumats a fer les coses d’una determinada manera. Com funcionaven un hospital, un quiròfan, una ambulància fa cinquanta anys i com funcionen ara? Com funcionava la redacció d’un diari? O un aeroport? Com es treballava en una botiga de mobles o en un restaurant? Qualsevol persona que estigui a la meitat de la seva vida laboral ha viscut transformacions importants en la seva feina. A les classes, han canviat les idees, les creences i les relacions humanes. Però ben poca cosa més. És cert que, en molts oficis en què la intervenció de les relacions humanes és tan important com en l’ensenyament, les coses han canviat poc. Però ¿de veritat no hi res a canviar, a part dels llibres digitals, que faciliten la feina però no la modifiquen substancialment?

De vegades en Benet s’indigna, i a mesura que aprofundeix en una idea, encara s’escalfa més. Què ens passa? Com és que, si sabem que no ho fem prou bé, som tan resistents al canvi? Reconeix que, pel que fa a l’ensenyament, gairebé a tot arreu passa el mateix: naveguem entre l’ensenyament per assignatures i el treball per projectes, però la resistència a canviar és evident. Segons diu, els professors estan pels canvis durant els deu primers anys de la seva vida laboral, però no tenen cap interès a canviar res durant els darrers deu. Li dic que exagera, perquè ell mateix és dels que canviaria moltes coses i està a punt de jubilar-se. I em diu que ell és especial: li sembla que no hem d’abandonar l’ensenyament per assignatures i que hauríem de dedicar ben bé un trimestre al treball per projectes, amb la implicació de tot l’equip docent. I hi afegeix una tercera pota: començar a abandonar això d’anar afegint capes de coneixement als coneixements de l’any anterior (que és el que fem i el que ens feien a nosaltres de petits). Hi ha molts temes que es poden assumir en tota la seva profunditat en un curs d’ESO. No cal repetir-los cada any, com si afegíssim una nova filera de maons d’un edifici que no s’acaba mai. La seva idea és que molts temes es poden construir com va fer Gaudí. Després de fer els fonaments de la Sagrada Família, no va anar fent pujar les parets. Va construir una façana completa.