Un dia a la ciutat
Primer acte. És dissabte a Londres i tenim convidats. Els nostres cosins han vingut per primer cop a fer-nos una visita de cap de setmana, i ho han fet acompanyats de la seva filla, la cosineta preferida del nostre nen, la seva excompanya de classe i amb qui sempre ha tingut una complicitat a prova d’exilis, absències i canvis de d’escola insospitats. I aquí els tenim, tots dos juntets com als vells temps. El que passa és que ara tenen catorze anys i la seva manera de jugar plegats ha canviat lleugerament. S’asseuen junts al tren, passegen plegats pels carrers de la ciutat i es posen l’un al costat de l’altre quan entrem en un pub per dinar, però, ai las!, cadascú està amorrat al seu mòbil. És un fenomen gairebé paranormal, coexisteixen a milers de gigues de distància, de tant en tant es miren la pantalla de l’altre uns segons, fan algun comentari, i tot seguit es tornen a submergir en el seu univers personal i intrasferible.
Segon acte. Després de comprovar que no veuen res del que tenen al voltant ni gaudeixen de cap indret que els fem descobrir -ni tan sols són conscients que els acabem de preguntar si volen un gelat-, decidim de manera dràstica i unilateral requisar els mòbils. La mesura, tot i necessària, provoca un immediat efecte rebuig carregat de retrets, crits, arrossegament de peus, cares de pomes agres i comentaris generalitzats sobre com és d’injusta la vida.
Tercer acte. Just quan estem a punt de facturar els dos adolescents cap a una capital remota de l’Orient Mitjà amb un bitllet només d’anada, ens trobem de morros amb unes fonts públiques on la gent es pot refrescar de la calor asfixiant i uns rajolins entremaliats que surten de l’asfalt de manera sobtada. Miraculosament, els dos cosinets cansats i emprenyats tornen a ser els nens de fa uns anys, s’empaiten i riuen i queden xops. Els pares badem, fem fotos amb els mòbils requistats i mentre esperem que se’ls eixugui la roba demanem una canya per celebrar aquest moment inesperat d’harmonia familiar.
Epíleg. “Papes, us volem demanar perdó, tenieu tanta raó... Ens ho hem passat superbé, feia temps que no ens divertíem tant. Per cert, ara que us hem fet cas i feu cara d’estar contents, ens podeu fer un favor? Oi que ens tornareu el mòbil, sisplau?”
