Endavant les atxes

El 2008 tot va canviar. No per a mi. O no només per a mi, sinó per a totes les persones que conec i les que no conec.

La crisi econòmica ho va canviar tot. Va canviar les refotudes normes del joc i malgrat que ens intentin vendre la bola barata que la crisi s’ha acabat, potser és així en el món Disney Channel, però aquí no és així. Perquè les normes no han tornat al punt de partida i la incertesa i la precarietat ara són la norma.

Jo no sé si hauria tingut el valor de tenir els tres MEC a partir del 2008. I admiro profundament les persones que es llancen a tenir els seus MEC malgrat les merdoses normes de joc que ara s’han (ens hem) d’empassar en el món laboral, sí, però també en el món financer o a l’hora de pactar un lloguer o quan contractem internet i la companyia ens deixa penjats i el nostre dret de queixa i reclamació fa riure més que un bon acudit del gran Eugenio. Ara tot és més dur.

En aquest país mai hi ha hagut gaire respecte ni suport ni defensa de les persones que hem decidit tenir algun MEC. Hi ha respecte, suport i defensa en el pla teòric, aquell pla farcit de bla-bla-bla bli-bli-bli, però no a la vida real. Les ajudes fan riure i, per posar un exemple, tal com em va avisar la meva germana gran, el carnet del Club Super3 t’ajuda igual o més que el carnet de família nombrosa. Endavant amb el Club Super3 (que m’ha donat feina de guionista en molts moments), però no hauria de ser així.

Ara es parla d’equiparar la baixa de paternitat amb la de maternitat. I jo me n’alegro, perquè ara mateix, tot i que hi ha molta més informació i sensibilitat sobre el món de la criança (potser massa i tot), la realitat és més feixuga i alguna cosa s’havia de fer. Sí. Alguna cosa s’ha de fer per embolcallar la fragilitat present o futura de les persones que són mares i pares i que continuen pagant-s’ho tot, tot, però tot. Sí, hi ha més llars d’infants públiques, però pregunteu-ne el preu. Sí, hi ha més serveis d’acompanyament a la criança, però en la seva gran majoria són privats i et deixen pagar en efectiu o targeta. Sí, hi ha tecnologia i internet i semblem més moderns, però igualment cal domiciliar-ho tot en un compte del banc on sempre és millor tenir fons quan t’arriba el temut rebut. I la incertesa laboral sempre hi és.

Malgrat el que acabo d’escriure, és molt possible que els tres MEC també haguessin existit a partir del 2008. He patit la crisi i malgrat les pinyes que m’he endut he caigut dreta, dempeus, tot i els blaus i les macades. Els tres MEC van ser un acte de bogeria conscient que sospito que tornaria a repetir a ulls clucs. Però quan algú em diu que no ho té clar em costa una mica animar-lo i deixar-li anar un “Endavant les atxes”. La frase la reservo només per als que ja hi som i necessitem encoratjar-nos. Sí, endavant les atxes, companyes i companys. Endavant. Ens en sortirem.