Què implica demanar canvis
Crec que si es demanen canvis a nivell polític, econòmic i en tants altres camps que impliquen una mirada macro i decisions institucionals de gran complexitat i repercussió, no podem obviar la mirada micro que han d’implicar també, encara que ens sembli que tingui menys relleu. Perquè no oblidem que aquesta mirada serveix per consolidar bases. Els canvis que es reclamen afecten molt directament les persones i poden afavorir o dificultar les accions quotidianes, de manera que demanar canvis ara en cap cas ens ha de fer oblidar aquesta experiència que estem vivim. Per això cal fer una anàlisi seriosa perquè els canvis arribin a ser de fons i no puntuals.
La situació actual ha posat més que mai en evidència incoherències, descoordinació i mancances de personal, tant del sistema educatiu com dels centres amb persones amb necessitats especials i de les residències. I això no vol dir que el personal ho hagi fet malament. Cal veure, doncs, com afrontar present i futur perquè hi hagi un canvi d’actitud de tots plegats. El primer pas és sortir de l’egocentrisme, del classisme i de l’etnocentrisme en què estem instal·lats. La happymania i les pròpies emocions no poden ocupar els debats ni obviar que aquesta crisi no serà una oportunitat positiva per a tothom sinó que aprofundirà, encara més, la bretxa social que, sembla, ja no ens ocupa o potser ni ens preocupa.
La primera anàlisi ens ha de portar a canviar la manera de relacionar-nos, perquè ens interpel·la com a societat i posa en evidència la manera poc apropiada amb què parlem de les “persones vulnerables”, quan la vulnerabilitat no és endèmica ni culpa de qui la pateix sinó provocada per tots plegats. Cal preguntar abans de donar consells i cal compartir diferents punts de vista per ampliar la reflexió sense discriminacions per cap raó (gènere, cultura, classe social o edat) perquè els drets humans hi puguin ser presents. Cal sortir de l’individualisme, de l’egocentrisme i de la sobreprotecció per introduir, des de les primeres edats, nous missatges de cura, equitat i responsabilitat per pal·liar les desigualtats de manera reflexiva i interdependent, com ho han fet les persones que han estat a primera fila i encara hi són: les que treballen en el camp mèdic i de recerca (les que veiem i valorem), però també el personal que té cura de persones: auxiliars de clínica, neteja, etc., a qui sovint ni veiem ni valorem. Els fem visibles?
