LA PITJOR MARE DEL MÓN

Foguera de Sant Joan 2018

Avui és la revetlla de Sant Joan. I, com altres vegades, escriuré la llista de tot el que vull cremar a la foguera.

A casa ha sigut un any intens, amb molts canvis, i estic segura que els MEC, de vegades, m’haurien llençat a mi a la foguera. Però no m’hi posaré a mi, al foc, que no tinc ganes de socarrimar-me el tenyit, ni les pigues, i sí de viure amb alegria tot el que vindrà. Però sí que hi llençaré les pífies i mals moments que els he pogut fer passar. He estat més irritable, més susceptible, en alguns moments fins i tot massa protectora (Sí! Jo!) i he arribat a fer-me la sueca a l’hora de collar-los amb les tasques domèstiques, tot i que fa poc els vaig anunciar que la treva-txollo s’havia acabat... Són coses que passen, i ara que llenço tot el mal rotllo a les brases ja em trobo millor. Pim-pam, s’ha acabat.

També llençaré a la foguera unes quantes frases que voldria no repetir mai més, o no haver-les de repetir, o no caure-hi de quatre potes i repetir-les: “¿A qui li toca llençar el reciclatge?” “Fes-te el llit”. “La roba no camina sola fins a l’armari”. “MEC numeroelquesigui, despertaaaa, que no t’ha sonat el despertador!” “Avui toca ensalada russa i això no és un restaurant”. “No pots arribar a casa a les quatre de la matinada”. “Fes el refotut favor de no posar el telèfon en mode avió, que no et puc trucar mai”. “Apaga el mòbil”. “Apaga la tele”. “Tanca l’ordinador”. “L’iPad no funciona i no el pensem arreglar”. “No, tampoc en comprarem un de nou”. “¿Es pot saber de què serveixen les claus si te les deixes sempre?” “¿Quan dius que et donen les notes? Glups, quin dia?” “Per què els youtubers aquests que et mires fan aquesta veu?” “Jo no puc entrar dins el teu cos i fer que estudiïs / aprovis / facis el treball”. “Les vambes no caminen soles fins a l’armari”. Apa, totes al foc!

REMORDIMENTS ESCALIVATS

I després hi ha la categoria de situacions que m’agradaria escalivar a la foguera de Sant Joan. Com els remordiments per no haver-los sabut ajudar prou amb els estudis. O aquell crit emès a decibels poc recomanables. Quan no he sabut trobar la contrasenya que em fes passar de la pantalla de les converses monosil·làbiques a la de les converses profundes. Pels atacs de por (pocs, per sort) pel seu futur. O aquell dia que algú m’explica que el seu MEC treu bones notes, ja s’ha presentat a fer l’examen del First Certificate o se’n va uns mesos a estudiar a l’estranger, i jo em sento una progenitora poc competent i em flagel·lo responent-los: “Els teus MEC seran els futurs caps dels meus”.

Tot, tot a la foguera. Perquè no serveix de res sentir-se fatal. Ni repetir frases en bucle. I si he estat irritable és perquè servidora és del gènere humà. I punt. Que cremi tot. Com deien les bruixes de Macbeth : “Amunt, amunt, cap a la boira i l’aire immund!” Bon estiu!