Identitats: el que em deixaran ser

Dissabte passat em va tocar dialogar al Consell Escolar de Catalunya sobre identitat, sobre el paper de l’escola en la seva construcció (Jornada de Reflexió. Identitats, Cultures i Educació). La reflexió podia quedar atrapada i conformar un còctel problemàtic si, a més de la paraula cultura, hi afegien transmissió. Atrapada en el suposat ideal que l’escola ha de transmetre cultura i identitat. El debat no podia ser sobre una paraula buida, més pròpia d’adults desconcertats en un món mestís i canviant que d’infants i adolescents. Tampoc podia obviar que educar és obrir finestres noves -que no són les de la família, ni les dels poders, ni les de les religions- perquè puguin mirar la vida sense filtres. A més, no eduquem per conservar sinó per transformar.

Sempre que apareix la paraula identitat he de tornar al meu inevitable món adolescent. Recordar com són de manera diversa i canviant, com seran de moltes maneres al llarg de la seva vida i, especialment, com construeixen junts el que volen ser i voldrien arribar a ser. Es pregunten qui soc i quines diverses coses soc. Volen ser únics i no ser un desastre. Els és especialment important descobrir què diuen els altres que són. Volen ser, però potser uns altres no els deixen ser. Alguns i algunes comproven que tan sols podran ser entre els que queden al marge. Tot això, i més, és identitat.

Ajudar a construir identitat té poc a veure amb heretar símbols o arribar a posseir les qualitats que et permeten ser acceptat per una determinada societat. Parlar d’identitat és parlar de com facilitar (descobrir) el conjunt de vivències, explicacions i experiències personalitzades que fan possible a una persona sentir-se en positiu. El que va vivint i experimentant, les explicacions sobre els sentits de la vida, l’entorn, el món, les experiències de descobriment i de relació, la fan trobar-se amb sentit. El que li permetem viure, que fem possible que visqui, la fan sentir-se singular i única. El que pot viure la fa sentir-se, entre d’altres, ser igual que uns altres, sentir-se jove entre joves. Tenir identitat és sentir que no passaràs desapercebut, que ningú menysprearà el que ets i exclourà la teva manera de ser. Cal recordar-nos -adults perduts- que construir identitats va de crear oportunitats per ser, no de mantenir i transmetre essències identitàries entre generacions.