EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Al Liceu

Encetar una gira d’Els Pets al Liceu. Vet aquí una frase que si me l’arriben a dir fa dos o tres d’anys m’hagués provocat un atac de pànic agut. El motiu és clar, nosaltres sempre hem sigut un grup dièsel, d’arrencada lenta, perquè m’entengueu. Necessitem cinc o sis concerts per poder gaudir totalment de l’experiència. Per això els primers concerts són difícils de portar, encara estàs pendent de massa coses per deixar-te anar.

Has de fer memòria de com acaba la lletra d’aquella cançó nova, recordar que has de canviar de guitarra just abans dels bisos, no oblidar el que has de dir i quan ho has de dir, fer memòria de no deixar-te cap músic per presentar o afinar aquella tornada tan refotuda. No, està clar que un inici de gira s’ha de fer en un indret de mida petita, casolà i entre amics, perquè el caliu dels teus vagi desfent els nusos a la panxa i a la gola que t’ennueguen.

I, tanmateix, allà ens teníeu aquest diumenge, aclaparats de trobar-nos enmig d’un recinte tan imponent. A la prova de so fèiem bromes de les nostres, com de costum, però si t’hi fixaves bé els ulls de tots nosaltres s’escapaven cap a les grades de dalt de tot, al vermell del tapís de les cadires, als llums de les llotges que esbossaven un somriure quan s’encenien, al sostre daurat que ho embolcallava tot.

Un parell d’hores més tard, cadascú de nosaltres es feia passar els nervis com podia. N’hi havia que endrapaven entrepans com si no hi hagués demà, altres s’enllustraven les sabates o es feien i es desfeien la corbata de manera compulsiva i algun altre s’amagava en un raconet del vestidor sense dir ni piu, espiant per la finestra com s’anava omplint la vorera de la Rambla.

Després, quan els llums es van apagar, vam ocupar l’espai que ens tocava, en silenci. No va ser fins que va sonar la primera nota que ens vam adonar del que teníem al davant. La resta, va passar en un tres i no res, una hora i mitja que van semblar cinc minuts.

I de totes les imatges per emmagatzemar a la memòria d’aquest dia tan especial, una d’inesborrable. El meu nen i els meus pares, ben juntets, escurçant els setanta anys de vida que els separen al ritme de les notes de les nostres cançons. No sé, potser hi ha alguna cosa més bonica que això, però ara mateix us ben asseguro que no se m’acut.