FAMÍLIES... PARLEM-NE

El comerç del benestar

Sempre ha sigut interessant veure ofertes de tot tipus per poder disposar d’algun producte, d’informació, de llibres que havien passat inadvertits... Amb aquesta lògica s’ha accentuat la tendència a buscar ofertes que ens diguin com hem de viure, pensar, ser feliços i, sobretot, accedir al benestar amb imatges amoroses, especialment “cors”. Aquesta tendència, lògicament, comporta que sorgeixin tot tipus de professionals per “donar resposta a la demanda”.

Així es va teixint una xarxa de missatges que genera un augment de la sensació d’ignorància, de manca de capacitat per pensar, de dubtar de tot, de no poder interpretar què ens passa. ¿Us adoneu que cada vegada necessitem més el suport d’algú que ens doni seguretat, que ens torni la tranquil·litat, que ens faci sentir bé, que ens acompanyi? Doncs bé, aquestes situacions generen més dependència, més ignorància, i comporten que cada petita situació quotidiana es pugui dramatitzar, ens faci sentir més indefensos i amb més inseguretat i desorientació.

Aquest és un bon terreny per a les ofertes: coaching, mindfulness, teràpies de tot tipus, prevencions, tractaments de suposades necessitats defensades amb “eslògans” que fan pensar que es necessita aquest acompanyament per estar bé i, sobretot, per arribar a allò que se suposa que és desitjable i difícil d’assolir.

És clar que el marc de referència és “el benestar” i la tan buscada felicitat, però si no ens miréssim únicament el propi melic sinó altres llocs, altres temps i altres situacions, veuríem que cal recuperar molts dels criteris que acabem perdent. Es perd la idea que cal tirar endavant, superar adversitats, no posar-se de mal humor fàcilment, prendre una dutxa i comptar fins a deu o fins a cent quan una cosa ha anat malament. Curiosament, tanta “oferta per millorar el nostre benestar” sembla que només hagi aconseguit que anem enrere, perquè cada dia hi ha més tensió, mal humor i indefensió.

Per tant, potser ens cal reforçar més la nostra imatge, mirar-nos al mirall i creure que podem tirar endavant per nosaltres mateixos. Cal, sobretot, no fer més grans els problemes perquè molts es poden resoldre amb temps, amb tranquil·litat i amb una petita dosi de reflexió. És el que diem a la canalla, no? Doncs cal que els enfortim i que no ens fem i els fem dependents de tants missatges i ajudes.