Cromos

Tot plegat comença d’una manera casual i inofensiva. “Papa, em compres uns cromos?” Es veu que els companys de classe del teu fill s’han apuntat a una col·lecció basada en uns éssers semimitològics que perfeccionen la seva presència física -ja de sortida prou impactant- amb unes mutacions que els fan encara més poderosos. Tu, pare tardorenc i eternament embadalit, aliè a la catàstrofe que t’estàs a punt d’empassar, dius cofoi que sí. ¿Com pots negar al fill del teu cor una cosa tan inofensiva com acompanyar-lo fins a l’estanc de la cantonada per bescanviar un parell d’euros per uns retalls de paper plastificat? I així, de manera innocent, entres en una espiral malèfica de la qual no podràs sortir sense malmetre per sempre més la teva popularitat com a pare enrotllat i guai.

Al principi, tot és bonic. Cada cop que el nen obre un sobre la seva cara és el més semblant a la felicitat absoluta. Tant te fa que els cromos en qüestió siguin molt més cars del que t’havia dit i que t’hagis de rascar una mica més la butxaca per comprar un àlbum on pugui emmagatzemar de manera endreçada tot aquest bestiari interplanetari. No hi fa res, perquè escoltes fascinat les seves explicacions sobre l’origen de cada personatge i els seus superpoders i, sense adonar-te’n, se t’acaba encomanant la seva eufòria.

I passen unes setmanes i, de sobte, el que abans era un motiu d’agraïment etern, un vincle paternofilial indestructible, ara és un malson, la crònica d’una enrabiada anunciada. Tot és obrir el sobre i veure les ganyotes del nen i la seva cara de decepció: “Repetit, repetit, repetit i repetit!”. I, com qui no vol la cosa, t’has polit mig sou a l’estanc només per tenir el nen de morros tota la tarda. Però és que no tens escapatòria: com més sobres li compres, més probabilitats hi ha que no surtin els que vol. Així que necessites una solució ràpida abans no et vegis obligat a hipotecar la casa per acabar l’àlbum dels collons. O sigui que busques l’adreça de l’empresa responsable d’aquesta tortura i encarregues els cromos que us falten. Una setmana més tard t’arriben a la bústia i els presentes al teu fill emocionat i feliç. “Ostres, papa, moltes gràcies, però ja no em fan falta”, et diu amb un somriure. “Els nens de la classe ara fan una altra col·lecció molt més xula. ¿Anem a l’estanc i comprem els cromos?”.