He pogut fet uns dies de vacances. Torno a les feines just al final de la batalla política local; desconec si s’ha parlat gaire d’educació i és una incògnita què acabaran fent els nous ajuntaments. Són dies en què les famílies miren de matricular els infants en l’escola desitjada, a vegades cercant primer de tot que no tinguin “males companyies”. I, just aterrat, em toca debatre sobre l’estat real del dret a l’educació a Catalunya. Singularment sobre el dret a la convivència en els centres educatius, sobre el dret d’infants i adolescents a conviure. Però veig que la reflexió encara topa amb els reduccionismes. El focus de la reivindicació se centra en evitar els assetjaments i en aconseguir el respecte per a algunes singularitats de l’alumnat, com ara les relacionades amb les orientacions sexuals i afectives. Tornem a fiar-ho tot a la bona aplicació de diferents protocols. Però el dret del qual hem de preservar, construir i reivindicar el compliment és el dret a ser educat, a aprendre en un clima de convivència. No es tracta tan sols d’evitar agressions sinó també de construir climes educatius. ¿De què serveix que no siguin víctimes si creixen menyspreant íntimament l’altre, el que no és dels seus? Aquests dies d’elecció d’escola convé recordar que la convivència es basa en el dret a ser educat en diversitat, que no té cap sentit educatiu aprendre entre homogeneïtats, ni de gènere, ni de classe social, ni de nivell intel·lectual, ni de cultures familiars. Vulnerem el dret a l’educació cada vegada que seleccionem les convivències.
La convivència educativa no és la pau, no és l’absència de conflictes. Es basa en tres grans aspectes. Primer, en la no selecció de l’alumnat, en poder trobar a l’aula la diversitat humana. ¿Com volem que respectin l’altre si aquell que ha de ser respectat no té categoria per anar a la mateixa escola que els altres? Una bona escola és aquella on la diversitat de la comunitat és a l’aula. Després, també sabem que la convivència depèn del fet que tothom pugui trobar a l’escola alguna part de la seva vida. Tot infant ha de trobar que el seu món (singular socialment o culturalment) també entra a l’escola, forma part d’allò que ha d’aprendre amb els altres. Finalment, conviure també és una qüestió didàctica. No és respectar l’altre sinó haver de treballar junts descobrint que l’altre també en sap, aprendre junts de maneres diferents.
