EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Dia de cine

Pels volts d’octubre, mentre els catalans tremolen de por al Festival de Sitges, la dona i jo, porucs de mena, ens fem passar les ganes de cinema al London Film Festival. Amb el programa a la mà triem tres o quatre estrenes i esperem encertar-la una mica. Ahir va ser el primer dia de festival i les expectatives eren altes. Tot just fa un any ens vam emocionar de valent amb 'Call me by your name' i aquell corprenedor monòleg del pare cap al seu fill.

Ningú ens havia preparat, però, per viure un relat paternofilial encara més íntim i emotiu. Es tractava d’ 'Irene’s ghost', un documental sobre la recerca tossuda del director de la pel·lícula, Iain Cunningham, per descobrir qui era la seva mare contra el silenci de tots els seus familiars després de la seva mort quan ell tenia només tres anys. L’enigma se centrava en les entrevistes a tots els familiars i amics, les seves mirades i gestos que fan intuir un relat diferent de la versió oficial, un coma sobtat que ningú acaba d’explicar. La trama se centra ben aviat en el pare, un home que sembla que no vol donar al seu fill les respostes que necessita. Al final, sense soroll ni truculències, el misteri es resol gràcies als records d’amics i coneguts i a un bon grapat de fotos antigues amagades en capses plenes de pols: la mare va patir una depressió postpart que va derivar en un internament psiquiàtric. I és aquest final tràgic i sobtat de la mare el que dimensiona subtilment el paper del pare, aquest home que va decidir empassar-se el dolor i la pena per evitar que el seu fill se sentís culpable del destí de la seva mare.

L’abraçada que es fan ells dos, pare i fill, al final del documental és d’aquells moments que et fan entendre la força del cinema i la importància de visibilitzar les malalties mentals -especialment les de les mares- a través de l’art per tal de desestigmatitzar-les. Quan els llums de la sala es van encendre, amb els ulls encara plorosos, un col·loqui ens va regalar l’últim moment màgic de la nit. Una nena rosseta, des del fons de la sala, va agafar el micròfon per posar el punt final perfecte a la sessió: “Només vull dir que el meu pare ha treballat molt per fer aquesta pel·lícula i que gràcies a haver-la fet he guanyat una àvia que no coneixia. Moltes gràcies, papa”.