30/11/2019

Una estona de cel

2 min

Ell portava un local de nit d’una capital de comarques a la Catalunya Vella. Era conegut per tothom, popular, xerraire, sociable i amb una passió encomanadissa per la música. Ella tenia disset anys i s’acostava al local cada divendres, amagant sota el serrell uns ulls foscos com el carbó. No hi anava pas sola, ho feia amb la colla de tota la vida, ocupant el racó de sempre per poder-hi ballar les cançons entre confidències i mirades furtives.

El que ningú sabia és que la seva mirada, un cop resseguida tota la sala, sempre acabava aterrant al rostre suat i feliç de l’amo del local. Ell sí, ell ho notava, però es deia que no n’havia de fer gaire cas, que segurament era poca cosa més que un joc de seducció d’adolescents. Un dia, però, tornant-li el canvi d’un combinat, se’n va adonar. No tenia gaire sentit, ell ja passava la trentena i estava casat, tot i que en procés de separació. Ella tot just començava a gaudir de la nit i la seva màgia.

Una matinada, quan ja només quedava el millor de cada casa, ell li va demanar que es quedés una estona més. Una hora més tard, quan van tancar la persiana per dintre ja sabien que allò anava de debò.

No va ser gens fàcil. Vivien en una ciutat petita, on tothom es coneix, on la gent parla i les persianes tenen ulls que espien. Robaven minuts a les seves rutines per veure’s d’amagat, amb l’ai al cor per si els trobava algun conegut. Ella encara vivia a casa i ell es passava el dia treballant. I després arribava el cap de setmana, quan cadascú en una punta del bar havia de fer el cor fort i dissimular les ganes d’estar junts, de mirar-se i riure sense motiu.

Un vespre entre setmana de petons i vent de tardor van fer un pacte. Demanarien al discjòquei una cançó, just quan la sala estigués més plena. Seria la contrasenya per trobar-se al mig de la pista i amb l’excusa del ball intercanviar unes carícies. D’això ara ja fa vint anys i encara ballen plegats.

La història sembla impossible de ser millorada. I, tanmateix, fa una setmana me la van explicar en un local de Manresa els seus propis protagonistes. I quan em van dir que la cançó contrasenya era meva no em vaig poder estar de cantar-la davant seu, mentre ella reia i ell plorava i jo pensava que allò sí que era una estona de cel.

stats