LA PITJOR MARE DEL MÓN

Agraïment etern

Admeto que l’agraïment és un tema que m’obsessiona. Em preocupa que la major d’edat i els menors d’edat a càrrec (MEC) creixin contagiant-se de l’esperit desagraït de tanta gent que els envolta. Jo no parlo d’aquell agraïment automàtic i llepa, sinó de qui sap que el que té no cau del cel i que costa déu i ajut pagar vambes, matrícules d’estudi i espaguetis bolonyesa. Això pel que fa a l’assumpte material, perquè també hi ha tota la resta, que de ben segur que és el més important. El ser-hi tot i que tantes vegades una somia en ser a un altre lloc, compartint un vi o una pinya colada amb gent adulta. Però hi soc, perquè vull. Perquè em dona la gana. Perquè em toca i això ho he triat jo, sí, però també és maco que un cop cada quinquenni algú ho tingui present.

També admeto que em diverteix collar-los i alliçonar-los. I que facin aquella cara de “Ja hi torna”. Així, com a mínim sé que el missatge ha arribat a l’interior del seu sistema otorrinolaringològic. I no em sap gens de greu fer-me pesada. Després de vint anys exercint de progenitora nefasta a nivell mundial he pogut comprovar que, encara que no ho sembli, martellejar els MEC amb una pluja fina i constant de segons què em funciona. I que el resultat arriba quan menys m’ho espero. Mentre estem en una illa de Grècia, per exemple.

Feia anys que somiava en dur els MEC a Grècia i aquest estiu m’hi vaig decidir. Vam aturar-nos a Atenes per visitar el Partenó i presentar els nostres respectes a Atenea. I després vam escapar-nos a una illa. Els MEC sabien com era d’important per a mi aquest viatge i la il·lusió que em feia. Ho sabien fins a tal punt que vaig aconseguir la quadratura del cercle i me’ls vaig poder endur a tots tres alhora. Ara bé, un cop a les terres d’Homer, ens vam assemblar més a la família de Homer... Simpson... que a la de l’Ulisses diví.

Va haver-hi molts moments en què vaig pregar a la filla de Zeus per demanar-li olímpica paciència davant el mal humor i la rondinada contínua de segons qui (la cosa anava per torns o de vegades en estèreo). Fins que un vespre el meu paganisme es va veure recompensat i Atenea em va donar un cop de mà (gràcies, gràcies). Un dels MEC va mirar-me i va dir: “Mama, moltes, moltíssimes gràcies per aquest viatge. De vegades m’ha fet pal venir, però de debò, moltes gràcies”. Us asseguro que si no vaig plorar és perquè estava massa feliç.