En el caos polític en què vivim ha reaparegut la preocupació per la família i les ajudes que cal posar al seu abast perquè facin el favor de tenir criatures. També discuteixen sobre xecs per portar el fill a l’escola bressol i sobre escolarització gratuïta des dels primers mesos de vida. Família i infants formant part dels negocis o de la negociació. Sembla que avancem, però està clar que tornem a començar. Ja comença a ser hora de parlar definitivament de famílies, en plural, i cap conservador hauria de poder treure la essa. Tenim multiplicitat de grups familiars (monoparentals, biparentals, del mateix sexe, de diferent, estables, reconstituïdes, etc.) i el discurs polític no hauria de negar la realitat. El mateix passa amb les criatures, que són concebudes o incorporades al grup familiar de maneres diverses. I haurien de ser evidents tres realitats: que no és imprescindible ser pare o mare; que no es tracta simplement d’anar llogant mares, forçant la biologia o acollint criatures quan no tenen família; que primer cal pensar en com construir vincles perquè l’infant que portem a casa descobreixi que unes persones adultes formen part veritablement del seu món. No tenim fills. Vinculem les nostres vides adultes a les d’un infant.
La família és molt diferent per als conservadors (el pilar de la societat) que per als economicistes (necessiten arribar a la taxa de reposició), que per a la simple socialdemocràcia (ajudem les famílies que no poden), que per a qui pensa primer en la infància. Les ajudes no han de ser per pal·liar els costos de la reproducció, sinó per fer possible la funció de pare o mare. Les ajudes estan destinades a propiciar que l’infant tingui mare o pare dedicats de manera positiva a fer possible la seva infància. Tenen com a principal objectiu fer possible l’entorn familiar que necessiten els infants (les necessitats bàsiques, les afectives, les relacionals). A més, les ajudes estan destinades a garantir les oportunitats educatives de tots els infants. De maneres flexibles, diverses, tots els infants han de poder compartir una llar diferent de la seva, rebre els estímuls d’uns altres adults, descobrir el món en companyia d’uns altres infants.
Així, l’educació infantil ha de ser d’accés universal i de presències universals diverses, i d’aquesta manera poder compensar el que no poden tenir o fer-los descobrir allò que a casa no ensenyen.
