L’art de perdre el temps

Com diu sovint un bon company, el pitjor dia de l’any per a un alumne o un professor és el 8 de gener. La mandra de tornar a començar és enorme, terrible. Les cares ho diuen tot. N’hi ha, però, que confessen que aquestes vacances s’han avorrit molt. Una manera de trencar el gel al principi és fer-los parlar. En el meu cas serveix per exercitar sense que se n’adonin l’expressió oral.

Com sempre, constato que la majoria no s’han mogut de casa i que s’han cremat les retines amb la pantalla del mòbil o amb la videoconsola. La sensació que transmeten és que tenen pocs recursos per divertir-se o, en tot cas, per fugir lleugerament de la rutina que se’ls aplica. Un altre desgavell són els seus horaris. Alguns es lleven a l’hora de dinar i juguen o s’envien missatges fins a altes hores de la matinada. És evident que necessiten millorar la relació amb els pares, que deuen estar ocupats amb detalls més importants. Des del meu punt de vista, l’avorriment sempre ha estat l’impuls cap a la creativitat. Vull dir que quan a la seva edat m’avorria per vacances se m’acudien jocs i històries imprevisibles. Crec que en certa manera això ha estat important per a la meva vida posterior. Ser creatiu o imaginatiu m’ha donat més qualitat de vida, n’estic segur. I també n’he tret un rèdit econòmic indirecte. Ho dic pels que creuen que tot en aquesta vida ha de ser funcional. El famós “¿I aprendre això per a què em servirà?”. Doncs algunes coses, per a res i per a tot. Com a estudiant recordo que l’assignatura de filosofia em donava peu a imaginar-me històries que algun dia escriuria. Esclar que també depèn de les persones que entren a l’aula i defensen l’assignatura, a vegades contra molts prejudicis socials.

A mesura que et vas fent gran i acumules vacances de Nadal, et fas conscient que no pots perdre el temps. I que no tens tota l’eternitat per decidir cap on anirà el teu camí personal. Intento sempre que puc inculcar aquesta idea als meus alumnes, sobretot quan els costa fer un resum de més de tres paraules sobre el que han fet en uns dies en què precisament tenien més llibertat d’acció.

He de confessar que també en tinc que quan estudien m’arriben deu minuts tard a classe, al cap de mitja hora es posen a fer feina, poc després em demanen per anar al lavabo i recullen deu minuts abans perquè no volen fer tard al pati.