HORMONES, GUIX, ETC.

Els ametllers floreixen al mòbil

Miro d’explicar-los que una de les gràcies de la poesia de Josep Carner és la seva precisió en la descripció de les coses petites, des de la forma del llom d’una mosca a la manera de caure un pètal d’una flor d’ametller, passant per la qualitat de la llum sobre una fruita quan es pon el sol. El problema és que la manera carneriana d’observar, especialment quan es tracta de la natura, els resulta una mica distant. Més de la meitat dels alumnes manifesten sense vergonya que no saben com és un ametller. Ni saben on se’n fan, ni quan floreixen, ni de quina forma i quin color és la flor. De manera que la possibilitat que un ametller de Sarrià que creix en un pendís de fang faci una escampadissa de flors perquè el pas del ferrocarril el sacseja, no els provoca la més mínima emoció.

Quan els explico amb quins elements, reals o mítics, van mirar de construir els noucentistes, als anys vint, el país de les seves fantasies, amb un ideal d’arquitectura i de paisatge, i aquest desig, tan entranyable, de voler civilitzar la natura i ruralitzar la ciutat, topo amb la mateixa mena de problema. El món noucentista, una mena de barreja de Montseny i de Maresme, està fet d’orenetes i d’atzavares, de noies que porten gerres d’aigua i de paisatges endreçats, civilitzats, amb un mar que s’endevina al fons, entre els pins i els ametllers florits. Però els nostres alumnes amb prou feines saben què és una atzavara, i els costa d’imaginar per què les orenetes, i no els coloms, els lloros o els periquitos, són l’ocell de la Catalunya somiada.

És el moment de deixar-los fer servir el mòbil. Els dic que busquin atzavara, i descobreixen que ja n’han vist, d’atzavares. “Ah! Era això!”, exclamen en veure aparèixer les imatges. Resulta que ja havien vist ginestes, ametllers, mimoses i orenetes, però no en sabien el nom. En tenien prou amb planta, arbre i ocell. Gràcies al mòbil, poden veure que un pi i un ametller són tan diferents com una foca i un cangur i, per tant, mereixen tenir un nom. Però encara no n’hi ha prou. Les dimensions de les coses, el soroll i l’olor que fan, i el lloc on creixen, també són importants. Encara trigarem uns anys a poder ensumar una rosa o fer un petó a uns llavis amb el mòbil. Mentrestant, per entendre les roses de què parlen Ronsard, Shakespeare o Mercè Rodoreda, cal tenir-ne a prop alguna de veritat.