FORA DE CLASSE

Setè de primària

Sempre m’ha preocupat la trajectòria d’aquells alumnes que a primària eren excel·lents i que, de cop i volta, en algun moment de la secundària es perden i s’ensorren. D’aquests n’he tingut uns quants, i la majoria de vegades he acabat amb una sensació més aviat frustrant, de no poder-los ajudar prou. Jo encara tinc els fills petits, però penso en el pas de primària a secundària i segueixo sense veure-ho clar. Fa uns dies, parlant amb la mare d’una de les meves alumnes de batxillerat, que forma part de l’equip directiu d’una escola que abraça des de P3 fins a quart d’ESO, em va dir que considerava molt positiu que els nens es mantinguessin al mateix centre després de fer el pas de sisè a primer d’ESO.

Moltes vegades el traspàs d’informació no és prou afinat, i a secundària triguem alguns trimestres a detectar problemes que a l’escola se sabien. Hi ajuda la implicació de les famílies, però sempre he pensat que els nens que ens arriben a primer, amb dotze o tretze anys, són massa petits per barrejar-los amb adolescents que gairebé voregen la majoria d’edat. Jo vaig haver de fer setè i vuitè d’EGB per aconseguir el graduat escolar i crec que aquesta pressió pel títol, per poc determinant que sigui, és justament el que ens falta ara a segon i tercer d’ESO. Els dos cursos intermedis són, en general, poc motivadors perquè estan allunyats de la meta final. Sé que acabar els estudis obligatoris als setze a priori ha de ser millor que fer-ho als catorze, però penso que una part important d’alumnes a segon d’ESO (l’antic vuitè) tenen clar que volen seguir estudiant o justament tot el contrari. Si la qüestió de fons del canvi de sistema va ser evitar o endarrerir al màxim que els alumnes abandonessin les aules i pul·lulessin per les places fent maldats i consumint substàncies prohibides, llavors la decisió no va ser acadèmica sinó d’ordre social i laboral.

A primària, als grans els fa il·lusió apadrinar els més petits perquè se sentin acollits. A secundària el que és probable és que els grans ensenyin als petits costums dels adults que crec que encara no els pertoquen. És curiosa la nostra societat actual, que sembla que té pressa per convertir en adolescents els nostres nens i en canvi no en té cap perquè els adults deixin enrere una eterna adolescència.