Acostumar-se a l’estètica MEC
El menor d’edat a càrrec (MEC) número 2 va aprofitar un dels escassos, gairebé impossibles, moments de soledat de la nostra llar per rapar-se a l’u. Però va tenir algun problema tècnic i la MEC número 1 se’l va trobar encallat, el va socórrer, li va fer una foto delatora, ens la va enviar al grup de WhatsApp familiar i va completar la segada.
El pare de les criatures va tenir un disgust de mort. Tampoc estava massa content amb les grenyes salvatges que lluïa el MEC en qüestió abans del rampell, però el rapat radical l’ha deixat estupefacte. El MEC va dient a tothom que el vulgui escoltar que tampoc és tan greu, que el cabell creix, i que es troba guapo. Però el seu pare enyora la cabellera de Samsó de l’ adolescentis comunis. I ho entenc, perquè està molt diferent. Li ha canviat l’aspecte, fins i tot l’expressió, perquè ara quan fa ullets de pena per demanar-nos diners per a un kebab encara fa més pena. I quan està mort de son perquè ha obviat les nostres indicacions sobre l’hora d’anar a dormir sembla que tingui MOOOOLTA son. Però també se li accentua el somriure... i se li veu la cara! Per fi!
NO BATALLARÉ
Jo no puc dir-li res. Als disset vaig decidir que necessitava un canvi estètic i vaig tallar-me el cabell, no a l’u, però sí al tres. I encara recordo les meves llàgrimes en veure’m al mirall. Els meus pares no van tenir cap disgust, però jo sí. Això sí, els meus progenitors no haguessin acceptat mai que em fes un pírcing, o que dugués els pantalons estripats, o les vambes amb un aspecte lamentable.Però em sento incapaç d’obrir un front de batalla estètic. Només els demano que vagin nets i no facin pudor de suat, o que els peus no desprenguin tuf de formatge podrit. També que no intoxiquin l’habitació del refotut desodorant Axe.
El cas és que, mentre vagin nets i els estrips de la roba siguin de mida fashion, no de mida preocupant, mentre les vambes, tot i l’aspecte lamentable, se sostinguin al voltant dels peus, a mi ja m’està bé. La manera de vestir de cadascú és molt personal i no m’ha agradat mai imposar-los colls, polos o camises. I tampoc estils estètics. Només els demano que el dia de Nadal facin un simulacre d’anar més ben vestits. Per això quan m’han demanat de fer-se un pírcing, un de discret i acceptable, no els he dit que no. I tampoc em barallo per si van així o aixà. Només perquè les peces de roba lluitin contra la força de la gravetat i no caiguin misteriosament a terra, en lloc de ser a l’armari, o al cossi de la roba bruta. Tot plegat no vol dir que no tingui una opinió sobre el seu aspecte. Penso que el MEC número 2 està...està prou bé amb el seu nou pentinat, però que d’aquí unes setmanes estarà millor. I mentrestant vaig passant el palmell de la mà per la seva closca a manera de jardí zen, i em relaxo. Oooom.
