Tot en pantalla?

El meu fill gran fa primer de l’ESO. Encara treballa amb llibres de text en paper, tradicionals, però quan arriba a casa, tot just després de dinar, em demana l’ordinador portàtil i s’hi pot passar tota la tarda fent deures que demanen pel classroom. Quan és l’hora de sopar el fem plegar, i no sempre ho aconseguim, perquè les obligacions són les obligacions i ell és responsable i aplicat, i això no ho volem perdre. Però acaba amb el cap carregat i els ulls vermells. El petit, que a tercer de primària també treballa en mètodes poc electrònics i més manuals, quan veu el seu germà a les tardes, demana l’ordinador portàtil de la mare per fer el mateix que el gran. Primer diu que ha d’escriure una història, però de seguida acaba mirant dibuixos. Si no li poséssim límits ell no els trobaria mai.

En molts instituts de Catalunya ja s’ha fet el pas del paper al digital en els llibres de text; on estic es farà el curs vinent aprofitant que la Generalitat ha facilitat els ordinadors portàtils a bona part de l’alumnat. Certament, la pandèmia i la possibilitat d’haver de fer classes des de casa ha accelerat un canvi inevitable. En teoria, els recursos d’un llibre digital són molt més complets que la impertorbabilitat del paper, però també, si no es controlen adequadament per un docent, poden provocar dispersió i manca de concentració.

Les multipantalles són els perill dels nostres temps. La paciència de no canviar de tema, d’exercici, de web... Ja es nota que també estan perdent les habilitats de l’escriptura ja que quan es comuniquen només teclegen, al mòbil, a la tauleta o a l’ordinador. Diversos estudis diuen que els alumnes que llegeixen en paper tenen millor comprensió lectora que els que ho fan en pantalla. Doncs anem cap a la pantalla, amb adolescents que fan vídeos al Tik Tok de poquíssims segons on és difícil aprofundir en res, però que distreuen molt.

Sí, quan els meus fills al final tinguin el seu propi ordinador, cedit pels estudis, passaran sis hores de classe al dia atents a la pantalla, i unes hores més de deures a la tarda. Potser ja no tindran mal d’esquena del que pesa la motxilla, però els ulls em sembla que els cauran a trossos i tindran el cap com un timbal. A mitja tarda, abans de sopar, potser els haurem de fer alçar el cap i dir-los: “Nen, mira que bonic que és el món, sempre l’has tingut davant dels ulls”. I crec que els costarà uns quants segons enfocar el món real.