Tingues la suficient felicitat

Entre totes les cites i aforismes que conec sobre emocions, el meu preferit és un d’anònim que diu així: “Tingues la suficient felicitat per ser dolç, els suficients entrebancs per ser fort, la suficient tristesa per ser humà i la suficient esperança per ser feliç”. El trobo tan preciós, tan savi, tan necessari. Conjuga bellesa amb lucidesa i realisme. Està en perfecta sintonia, a més, amb la idea que vaig exposar fa poc en aquest mateix espai, que necessitem emocions en la mesura justa. Ni moltes ni poques. Suficients. Aquesta és la paraula exacta, la paraula precisa, la paraula clau: suficient. Ens fa ben palès, també, que en necessitem de tots colors, no només de les positives o agradables. De les mal anomenades negatives -que millor dir-ne difícils o ingrates- també en necessitem les suficients.

Tant nosaltres com els nostres fills i alumnes, necessitem la suficient felicitat que ens faci dolços. Ni massa, perquè podríem caure en l’eufòria i desvariejar, ni gens, perquè ens tornaríem agres. Necessitem els suficients entrebancs que ens facin forts. Ni massa, perquè ens dominaria l’amargor, ni gens, perquè hi ha coses que només s’aprenen caient, perdent o fracassant. Necessitem la suficient tristesa que ens faci humans. Ni massa, perquè se’ns trencaria el cor i no tindríem esma per a res, ni gens, perquè no sabríem comprendre les dificultats del viure, ni consolar els que pateixen, ni potser tampoc valorar com cal les alegries. Necessitem la suficient esperança que ens faci feliços. Ni massa, perquè potser pecaríem d’il·lusos, ni gens, perquè cauríem en el desànim o el pessimisme.

Necessitem també la suficient ràbia. Ni massa, perquè ens tornaríem agressius o violents, ni gens, perquè podríem instal·lar-nos en el conformisme i ser insensibles a la injustícia o deixar que ens trepitgin. Necessitem la suficient por. Ni massa, perquè ens paralitzaria, ni gens, perquè podríem cometre imprudències. Em pregunto si necessitem també el suficient amor. Ni massa, per no acabar consentits, dominats, dependents o embafats, ni gens, per no acabar amb l’ànima glaçada i enemistats amb la vida. “T’estimo suficient” sona bé mirat d’aquesta manera. Potser sí que necessitem totes les emocions en la quantitat i la qualitat suficient.