LA SETENA HORA

Sobre l’oblit

Aquests dies, quan ens sentim envoltats de consignes i pancartes que reclamen que no es poden oblidar ni perdonar determinats fets, no podem evitar que ens vinguin a la memòria Kant i Derrida. Explicarem el perquè en dos articles. El d’avui el dediquem a l’oblit.

L’anècdota més coneguda de Kant és que era tant o més puntual que el rellotge de la seva ciutat, Königsberg. Quan sortia de casa per iniciar el passeig pel camí dels til·lers tothom sabia -el rellotge també- que eren dos quarts de quatre; el seu criat, Martin Lambert, havia de despertar-lo cada dia a les cinc del matí i tenir el dinar a punt a la una del migdia, ni un minut més, ni un minut menys. No sabem gaire bé el perquè, però un dia el filòsof va acomiadar el criat que al llarg de molts anys l’havia ajudat a endreçar la seva vida. El cas és que després de fer-lo desaparèixer no se’l podia treure del cap. Llavors Kant, que com sabem posava el deure per davant de tot, va escriure en un paper: “El nom de Lambert ha de ser totalment oblidat”. I aquí el filòsof la va espifiar.

L’oblit no depèn de la nostra voluntat. El paperet que va escriure Kant podia fer la mateixa funció que fan les nostres agendes, que no és altra que servir de suport a la memòria. Però no hi ha cap agenda que pugui donar suport a la necessitat d’oblidar. Nosaltres no oblidarem determinats fets; però, ¿què passarà amb els nostres fills? ¿I amb els fills dels nostres fills? La resposta la podem trobar en la mateixa consigna: “Ni oblit”. Oblidar és desaparèixer de la memòria. Per entendre’ns, la memòria és com un magatzem on podem buscar i remenar, on fins i tot podem adonar-nos que hi ha coses que hem oblidat. L’oblit, en canvi, no té magatzems, per això diuen que el pitjor és oblidar que s’oblida. Conclusió: oblidar és la no-memòria. Si hi afegim un ni al davant ens trobem amb la negació de la negació, la qual cosa ens porta a una afirmació clara: és imprescindible cultivar la memòria.

Ens referim tant a la memòria individual com a la col·lectiva. La memòria que es comparteix és l’únic fàrmac que ens protegeix de l’oblit. Però aquesta memòria no té, ni ha de tenir, esperit de revenja. Aquesta memòria és com la que promovem a l’escola: que repara i que projecta, que llegeix el passat per estimular tant l’atenció en l’avui com l’anticipació del demà.