EN FAMÍLIA

Sobre el BWL (Baby Led Weaning)

Fa deu anys, Gill Rapley i Tracey Murkett van publicar un llibre titulat Baby-led weaning, publicat a Espanya com 'El niño ya come solo'. Proposen permetre que els nens mengin, des del primer moment, menjar normal, el mateix que mengen els seus pares (tallat, esclar, en trossos de mida adequada, evitant ossos i espines i pells i aliments amb risc d’asfíxia, durs i arrodonits, com els fruits secs). Que mengin amb les mans o amb els seus coberts, voluntàriament (o que no mengin, si no volen), sense que ningú els obligui o els distregui per fer-los menjar, sense pressions o xantatges o premis. Conèixer les paraules en anglès és útil per buscar-les a internet. És fàcil trobar desenes de vídeos i centenars de fotografies de nens menjant feliços aliments normals des dels sis mesos.

El que em molesta és que aquestes paraules s’hagin popularitzat (moltes mares simplement diuen BLW) como si fossin el nom d’un nou mètode, un descobriment revolucionari. Comprenc que es facin servir paraules angleses per a coses que ells han inventat i que no tenien nom, com hardware i software (sí, ja sé, maquinari i programari, però això no ho diu ningú). Però em molesta que es diguin en anglès coses que ja tenien un altre nom prou conegut; em molesta que els famosos siguin celebrities i les magdalenes, muffins. Manies meves, ja ho sé. Deuen ser coses de l’edat.

I és que el BLW no és més que el normal, el que s’ha fet sempre, des del paleolític fins fa mig segle. Jo recordo el dia que la meva mare es va comprar la batedora, amb tres fulles intercanviables. Ho recordo perquè tenia set anys. ¿De veritat algú es pensa que, als sis mesos, la meva mare (els lectors més joves, pensin en la seva àvia o besàvia) em donava triturats? ¿O que comprava el menjar a la farmàcia, amb el sou del meu pare? ¿O que anava al pediatre cada mes a preguntar què havia de menjar, quan no hi havia centres d’atenció primària ni control del nen sa?

El que és veritablement estrany és el que es feia fa deu anys, aquells absurds calendaris d’alimentació detallats fins a l’obsessió (“als X mesos, a les 13.00 hores, els dimarts i els divendres, afegir X grams de pit de pollastre a la planxa als X grams de patata, X grams de pastanaga i X grams de pèsols, tot bullit”), que haurien pogut tenir un nom en anglès. Proposo DCF ( doctor controlled feeding ).