LA SETENA HORA

Set anys de Criatures

A punt de fer set anys. Set anys i sembla ahir. Sabem que és una frase tòpica, però les frases tòpiques, com les mentides, tenen un regust de veritat. Set anys i la majoria dels que participem en aquest suplement que es diu Criatures i que fidelment surt cada dissabte no ens coneixíem personalment. Bé, no tots. Bona part, però, ens coneixíem només per correu i ja se sap què passa -un altre tòpic- quan et comuniques amb algú però no el coneixes personalment. Te’n fas una imatge i el primer que penses quan el veus i quan el sents és si és fidel a aquesta imatge preconcebuda, a aquesta imatge imaginada. I, tornem al tòpic, sempre quedes sorprès, perquè la realitat sempre sorprèn.

Set anys de Criatures i decidim organitzar un sopar, un sopar en temps convulsos, una mena d’aturada en la lluita de cada dia al carrer per anar impedint que la indignitat s’ho mengi tot. I fem el sopar i se’ns veu contents. I seiem els uns al costat dels altres i la fem petar i somriem tota l’estona. I la nit avança i experimentes una mena de felicitat que s’ha iniciat en un anonimat i que et fa creure, perquè conté una part de veritat, que a aquelles persones les coneixies de tota la vida. Una mena d’amics i amigues sense rostre, però cadascú havia omplert els buits amb la seva imaginació, que sempre és fecunda.

I quan ja passem les dotze de la nit algú proposa que ens presentem. I comencem. Cadascú diu el que li sembla, no hi ha guió establert. I algú pregunta i anem recordant com vam iniciar les nostres col·laboracions amb aquest suplement, que ja forma part de les nostres vides. I algú recorda en Carles Capdevila, la persona que s’ha convertit en el nus d’aquesta xarxa. Tots som fils de la xarxa nuats amb ell, amb la seva empenta, amb la seva tendresa i amb el seu bon humor. I hi ha ulls que s’omplen de llàgrimes, brillen, i es fan uns moments de silenci i sembla que veus en Carles i et consola pensar que els seus escrits, que els records que hem compartit, t’acompanyaran sempre. I tornem a riure. I tornem a parlar. I la nit passa. I ens acomiadem i tornem a casa més rics de tot, sabent que som part, una part petita, d’un projecte que s’ho val, perquè parlar des de la premsa escrita del món de l’educació i mantenir aquest lligam durant temps i temps forma part d’allò que val la pena celebrar.