EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Separats

L’Enric i la Sònia han decidit deixar-ho còrrer. Ja fa dos anys que el seu matrimoni no va enlloc. Ella n’està farta, de tirar del carro contínuament, de fer veure que no nota l’apatia i la desídia que es filtra per les parets cada dia. Ell se sent ofegat, fart d’anar a remolc de decisions que no comparteix per por a una nova baralla. No hi hagut gaires coses a decidir, tot plegat s’ha ensorrat sol; només prometre’s l’un a l’altra que mai posaran la nena pel mig quan no s’entenguin. La Sònia s’ha quedat el pis que compartien tots dos. La primera setmana se l’ha passat sencera canviant tots els mobles de lloc i llençant a les escombraries aquell sofà rònec que li feia tanta mania. L’Enric s’ha llogat un piset petit tot moblat i ha aprofitat per comprar-se un equip de música caríssim i recuperar la col·lecció de vinils que tenia desada al traster de casa els pares. Els caps de setmana surt amb els col·legues del gimnàs i apura la nit com a les seves millors èpoques. Ella també surt amb les companyes de feina, tot i que ho fa amb més mesura i sempre mirant d’esquivar aquells amics comuns entestats a explicar-li tafaneries sobre ell.

Dos mesos més tard l’Enric es troba sol. Cada cop es queda més a casa, fart de sentir-se la persona més granadeta del local i també de les ressaques assassines. Una tarda, tornant de recollir la nena de l’escola, es troba la germana petita d’una antiga veïna. Passades tres setmanes i dos sopars ja són parella i viuen junts. La Sònia també s’emporta homes a casa, però tan bon punt li han fet la feina els arria cap a casa amb qualsevol excusa. No està per romanços ni per aguantar sopars de duro, ja té el pap ple de testosterona.

Sis mesos mes tard la Sònia obre la porta. És l’Enric que li torna la nena, tard com sempre. “Per cert, vull fer-te saber que tornaré a ser pare”, li diu sense gaire eufòria. La Sònia triga a reaccionar. Li venen al cap tots els moments en què ell es queixava que la paternitat l’havia convertit en una màquina avorrida de rutines i horaris. Són només dos segons d’astorament; de seguida es refà. “Me n’alegro molt. La meva enhorabona”, li diu. Quan tanca la porta i desa la jaqueta de la nena mira una foto de tots dos, fa mil anys, i es pregunta si es van arribar a conèixer mai.