¿Realment la mida importa?

Surto de treballar i veig a l’autobús un anunci d’una asseguradora mèdica. Hi diu: “Ha pesat 3,5 kg i ha fet 50 cm”. Alguna cosa em molesta en llegir-lo. Com quan al judici pregunten l’estat civil. Molta gent dona aquesta informació quan neix un nadó al típic missatge que s’envia per donar la bona notícia. Unes dades que et marquen ja d’entrada i que t’acompanyaran en els pròxims anys. Fins a la resta dels teus dies, m’atreviria a dir... Però, realment, la mida... importa? Què diu de nosaltres? Han de ser els trets físics definitoris, la carta de presentació? Dono gràcies cada dia al fet que la infermera del meu CAP i la meva pediatra mai mai mai mai dels mais m’han dit si el meu fill era prim, gros, alt o baix. Mai. L’han pesat, l’han mesurat, s’ho han apuntat, han mirat l’ordinador i vinga, anem a una altra cosa. Txim-pum.

L’endemà, al parc, unes mares parlaven dels percentils dels seus fills, de corbes de pes... I a mi em sonava tot d’un altre planeta. Es van sorprendre del meu desconeixement, però els vaig contestar: “Si alguna cosa anés malament, ja m’ho dirien”. I tothom va callar. Però una mare, després, se’m va acostar i em va explicar que el seu pediatre li havia dit que deixés el pit perquè el seu fill havia perdut 50 grams en una setmana. Quasi plorava. Jo sé que els meus fills són petitons, que fan menys que la mitjana, ja es veu. I un d’ells també deu estar per sota del pes que marca la norma. Però... cal que des de la consulta se t’informi, se’t colli, se t’angoixi perquè el teu fill compleixi les mides estàndard? En què ajuda a una família saber que el seu fill està per sota o per sobre si això no suposa cap problema per al seu desenvolupament? No parlo dels casos en què això suposa un problema de salut, òbviament. Parlo del mal que pot fer voler estar a la mitjana, així en general. Doncs mireu, espero de tot cor que els meus fills visquin amb tota la tranquil·litat ser més baixets, o més primets que la resta. Que no els passi com a mi, que cada estiu lluito per entrar a la 38 (al cap de dues setmanes d’amanida em passa la tonteria, també us ho dic). Des del programa Oxitocina, de Catalunya Ràdio, defensem la salut sense obsessions, les diferències de tota mena i el menjar com una alegria familiar. No ens sentireu mai parlar de pesos i alçades. Estimem-los com són, estimem-nos com som!