Realitats o utopies
Els menors d’edat que tinc a càrrec (MEC) són amants de les utopies. Tenen grans somnis i els expressen verbalment. El problema és que ells no tenen consciència de demanar utopies. Ells estan fermament convençuts que el que demanen, somien, que el desig a què aspiren, és totalment factible. I he d’admetre que potser ho seria si no fos per un petit detall: em tenen a mi de progenitora.
Sí, perquè tinc un esperit de sacrifici gens menyspreable, però sense passar-me. Per això quan un dels MEC, fa molts anys, em va demanar que volia fer hípica, i vaig consultar preus i distància de les hípiques al domicili familiar, vaig deixar-li anar una de les meves frases preferides: “Mira, quan t’ho puguis pagar i hi puguis anar sol, endavant, tindràs tot el meu suport”. I el mateix li vaig respondre quan va parlar de fer atletisme i em vaig veure anant amunt i avall en moto per la ciutat, entre setmana, fent de lliuradora de petit atleta; i els caps de setmana de competició en competició per veure’l fer un esprint en pocs segons. Ho admeto, em va fer una mandra mortal. Ho afirmo sense cap mania perquè defenso el dret inalienable que determinades activitats infantils i adolescents em produeixin mandra i afirmo que ser progenitor no vol dir ser xofer o repartidor a temps complet.
Però les demandes dels MEC no es limiten a les extraescolars. Ells també somien, insisteixen i persisteixen en l’objectiu de tenir un gos. No tots. O no tots alhora. I segueixo en la via de la confessió per dir que en certs moments he estat moooolt a punt de cedir. Però quan surto a les nou del vespre per anar a un sopar, ben abrigada ara que fa fred, i veig un munt de gent recollint excrements de gos i pelant-se de fred, m’alegro de no haver-los concedit el desig. I, per favor, que ningú em vengui l’article perquè ja sé que la relació amb un gos és fantàstica, meravellosa, fa madurar, fa ser més responsable, blablabla, però no tinc prou energia per perseguir i fer recordar a quin dels MEC li tocaria treure a passejar la bèstia al matí o al vespre. No puc. No vull. I de nou els endinyo la frase: quan tingueu casa vostra, endavant.
I després hi ha els seus somnis de redecorar la casa. A la seva conveniència, esclar. La MEC número 1 és l’única que gaudeix del privilegi d’una habitació per a ella sola. Però la voldria més gran. I els altres dos exigeixen un espai propi, expropiar part de la sala comuna per convertir-la en una habitació amb un llit alçat dalt d’una escala. Jo els deixo garlar. Somiar és tan bonic... Fins que els recordo que viuen on viuen i que tenen la progenitora que tenen, i quan estic a punt de repetir aquella frase tan maca, són ells mateixos qui me la diuen (“Sí, mama, quan visqui sol...”) mentre jo provo que no se m’escapi el riure. Però se m’escapa.
