Puntualitat

Soc a la parada del bus a Altafulla, amb la mascareta amarada de la suor que em regalima galtes avall. No sé com m’ho faig, però sempre hi arribo tard. Mira que estic pendent del rellotge de casa, però un inexplicable efecte espai-temps fa que, en sec, els deu minuts de marge que tenia desapareguin, hagi de sortir escopetejat i em deixi les claus o la cartera o el mòbil o totes tres coses. Quan hi arribo veig que no hi ha ningú i m’atabalo una mica. Si hi trobo algú puc preguntar-li si ja ha passat i que amb una mica de sort em digui que no.

Deu minuts més tard ja intueixo que l’he tornat a perdre. Trec el mòbil de la butxaca i busco el telèfon de l’únic taxi del poble. Quan ja el tinc localitzat m’ho repenso. L’últim cop que li vaig trucar estava fent un servei i em va dir que trigaria un quart si fa no fa. Però es veu que no deuria fer, perquè va arribar tres quarts d’hora tard, just quan ja havia de passar el bus següent.

També podria agafar el tren, però els dos cops que l’he agafat m’he quedat florit al banc de l’andana, amb l’única companyia de la senyora de megafonia, que cada deu minuts afegia deu minuts més de retard i pronunciava Flix amb una ics profundament errònia. I per no parlar d’aquesta estranya habilitat que tinc per asseure’m sempre a l’únic vagó on hi ha l’adolescent tipus que posa a tot drap una cançó tan insofrible com el seu pentinat de futbolista brasiler.

Ara ja són tres quarts i mig de cinc i, contra tot pronòstic, xino-xano, s’acosta un senyor gran a la parada. Potser és l’experiència acumulada o potser m’ha vist la cara de desesperació malgrat tenir-la mig tapada, però tot d’una em diu: “No pateixi, ara arribarà. Sempre fa tard”. I, efectivament, dos minuts més tard, amb tota la patxorra del món, veig com arriba l’autobús de color vermell llampant.

Quan pago, faig el pensament de queixar-me al conductor però, d’entrada, no fa cara de ser gaire sociable i, a més, amb la discussió encara arribaré més tard. Quan m’assec, l’avi de la parada se’m posa al costat i m’assenyala el rellotge digital que hi ha davant de tot. “S’hi ha fixat? Va dues hores endarrerit. Fa cinc anys que l’agafo i en tot aquest temps ningú ha tingut esma d’arreglar-lo. Així anem, jove. Després ens estranyem que mai arribem enlloc”.