LA PITJOR MARE DEL MÓN

Progenitora divorciada

Ara fa més d’un any que m’he convertit en una progenitora divorciada. Vaig decidir no parlar-ne en aquest espai per donar un marge d’intimitat a la major i els menors d’edat a càrrec (MEC). Però ara em passa que tot és tan normal que se’m fa estrany no parlar-ne. No ho penso convertir en un tema. Aquest suplement ja va comptar amb les imperdibles columnes sobre un pare separat del company i amic David Cirici. Però tampoc deixaré d’esmentar-ho perquè forma part del nostre dia a dia.

La vivència al llarg d’aquests mesos no sempre ha estat fàcil, però no hem deixat de ser una família, tan sols que ara ho som amb una fórmula nova. Evidentment, la prioritat zero ha estat i és el benestar dels MEC, i el moment més dur de tots va ser explicar-los la nova situació. D’aquell tràngol només en tinc un record mínimament divertit de la reacció del MEC núm. 3, que va tocar el dos del menjador, engegant les prevencions políticament correctes a les escombraries, i va declarar de forma sincera: “Aneu a la merda!” En aquell moment, mentre intentava no ofegar-me en un oceà de culpabilitat merdosa, aquell “aneu a la merda” que li va sortir del cor em va fer somriure, tot i que va ser un somriure intern, perquè em va fer por que la resta de la família pensés que m’havia sonat... i m’engeguessin a la merda. També recordo l’abraçada de la MEC núm. 1 i la seva promesa, que ha complert, d’ajudar en tot el que fos possible. O el desconcert del MEC núm. 2, fins que va entendre que tot allò no tenia res a veure amb la tasca de progenitors, sinó amb assumptes interns de parella.

El que va venir després va ser la incorporació d’una nova rutina, que ha resultat prou fàcil. Els MEC no s’han mogut del domicili familiar, i cada setmana tenen un progenitor que se’n fa càrrec. Al principi el MEC núm. 3 es despistava i no recordava amb qui s’havia de discutir aquella setmana sobre l’ordre de la seva habitació i tants altres temes, però ara ja té clar el calendari. I tots tres han pogut comprovar que, tot i que han canviat les formes, el contingut de la seva supervisió, educació i cura continua sent el mateix.

Ara que ha passat un any he de dir que l’oceà de culpa es va dissoldre ràpid i no ha tornat. I que quan no estic amb ells tampoc sento ni gota de culpabilitat. Aprofito per carregar bateries i tornar amb ells en plena forma: imperfecta, torracollons, divorciada i feliç.