EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Ping-Pong

Feia un sol espaterrant des de feia tres dies. El jardinet de casa s’havia convertit en una sala de concerts on tot d’ocells semblaven participar en un concurs de cant. Les plantes pansides s’havien recuperat miraculosament i de les seves torretes treien el caparró flors de mil colors: pensaments, geranis i margarides que també volien afegir-se a la festa. Tot això passava mentre el meu fill i jo compartíem el matí de dissabte, cadascú amorrat a la seva pantalla, ell conquerint civilitzacions i jo buscant cançons que parlin de cels clars.

En sec, el mateix pensament ens va passar pel cap. Sí, ja sé que sembla un tòpic, però us en faríeu creus dels cops que ens passa; tenim una mena de telepatia que, si us soc sincer, hi ha vegades que em fa una mica de por i tot. Bé, doncs això, que ens vam mirar i sense dir res tots dos sabíem què tocava fer: havíem de muntar al jardí la taula de ping-pong.

A veure, el tema del ping-pong a casa és força polèmic. La meva dona hi està clarament en contra; diu, amb força raó, que la taula dels trons es menja més de la meitat de l’espai. Nosaltres, en canvi, argumentem que si li té tanta mania és perquè no hi ha manera que ens guanyi una sola partida. Potser aquesta diferència d’opinions va tenir alguna cosa a veure en el fet que aquest dissabte aprofitéssim que ella era fora un parell de dies per fer política de fets consumats. Vam arraconar cadires, tauletes, plantes, barbacoes i gandules i, vint minuts més tard, ja estàvem fent la final del torneig de casa nostra, renegant i discutint els punts amb el mal perdre que ens caracteritza a tots dos.

Dos dies més tard va arribar la mestressa de la casa i, com si fos un càstig diví, el temps va canviar. Des d’aleshores portem una setmana llarga amb pluges britànicament generoses, d’aquelles que quan sembla que han marxat tornen encara amb més mala llet. El meu fill i jo aprofitem els moments de calma i eixuguem la taula de ping-pong abans no se’ns bufi de tanta humitat, però és inútil i esgotador, no donem a l’abast. En un no res comença a ploure altre cop i la nostra feina se’n va en orris. I això no és el que ens fa més mal. El pitjor és sentir cada deu minuts la veu de la meva dona dient-nos, amb aquell to foteta que tan bé coneixem, la mateixa frase: “Quan feu una partit aviseu-me, eh? Que sortiré a mirar-vos, a veure si n’aprenc una mica”.