NO SEMPRE TINC COSES A DIR

Pares i mares, desenfeineu-vos!

En la meva tasca quotidiana de xerraire fent formació i conferències arreu, veig molta gent: professorat, direccions, famílies. Doncs bé, aquestes últimes setmanes m’he trobat amb mares de l’AMPA organitzadora que arribaven molt just a la xerrada, correus importants no llegits o sense resposta, material que no s’havia preparat… I, en tots els casos, una persona atrafegada, gairebé panteixant, com si li faltés l’aire, disculpant-se i dient: “Estic molt enfeinada!”, “És un curs de bojos!”, “Des de les 8 del matí que no he parat!”… No m’estranya, perquè a mi també em passa, i em sap greu que sigui així. Anem atabalats, procurant fer bé (o molt bé) la feina que ens correspongui, intentant no descuidar la llar, que els fills estiguin atesos, i la hipoteca, i fer de xofer per portar-los al col·le i/o als partits, i les visites al metge… Quin estrès! Però, sobretot, la feina, que ens ocupa i ens preocupa, la que ens emportem a casa físicament o mentalment, i que ens fa estar distrets o cansats o irritables quan hauríem d’estar descansant, descansats i més pendents de la parella i els fills.

Deia la mare Teresa de Calcuta: “Al final de la vida no se’ns jutjarà per la quantitat de feina que hàgim fet, sinó pel pes de l’amor que hàgim posat en la nostra feina”. No sé vosaltres, però jo de vegades pateixo una mica per aquest judici…

Per això us confesso que admiro tots els que els caps de setmana feu coses amb els fills i amb la parella: a les xarxes socials veig les activitats de famílies cuineres, excursionistes, juganeres, cinèfiles, teatreres, casolanes… i fa molt de goig. Sí, ja ho sé que el barrufet rondinaire dirà que és tot postureig, però no ho crec. I si ho és, què voleu que us digui, està molt currat!

Desenfeineu-vos, famílies, respireu, centreu-vos en els que estimeu: penseu que els fills es fan grans molt aviat, així que aprofiteu aquest temps. Recordeu que no hi ha recompensa més gran per als fills que el fet que estigueu amb ells i per a ells.

No sempre tinc coses a dir, però això sí que us ho diré: desenfeineu-vos, desenfeinem-nos, i ocupem-nos del que és més important ara, no més tard. Ja ho cantava Xesco Boix, versionant el llibre del Cohèlet : “Tenim un temps breu, breu, breu, i un camí molt llarg, llarg, llarg: cada cosa té el seu temps… i passa de llarg!”