17/01/2020

Muts

2 min

Cada vegada que em trobo un pare o una mare d’adolescent al carrer, al pub o fent cua al supermercat, és només qüestió de temps que l’argument de la nostra conversa acabi al mateix lloc. “Creu-me, és horrorós. No parla. S’ha tornat mut”. Segons t’expliquen, d’un dia per l’altre, qualsevol intent de diàleg paternofilial es transforma en una tasca semblant a arrencar un queixal corcat que no vol sortir. És com si cada intent de conversa es quedés atrapat en una teranyina enganxifosa i letal. “Com ha anat l’institut?”, “Bé”; “T’has canviat de calçotets avui?”, “Mmmm”; “Vols fer el favor de desparar la taula?”, “Pfffff”.

Jo, quan m’ho expliquen, faig que sí amb el cap i els regalo un posat d’empatia total que de tant de fer-lo servir sembla que sigui de veritat. Sé per experiència que no hi ha res que faci més malícia a un pare que et refreguin pels morros que els fills dels teus amics es comporten d’una manera més civilitzada que el teu. Ara bé, si pogués dir la veritat, els diria que jo no tinc aquest problema. A veure, que sí, que el meu nen parla menys que abans, però el cert és que no podria estar-ne més content.

I és que el meu nen de tota la vida ha estat una metralleta verbal, una piconadora de paraules des que es llevava, encara amb negra nit, fins que s’adormia esgotat de tanta energia mental. T’ho explicava tot, amb pèls i senyals: el que havia fet, el que feia i el que faria després. Era com tenir la ràdio engegada tot el dia. Coses tan bàsiques com llegir el diari els diumenges al matí o escoltar els Beatles a mitja tarda van esdevenir fites impossibles, per no dir que va arribar un punt que l’única manera de seguir el fil de qualsevol pel·lícula que miràvem era posar els subtítols, encara que fos parlada en català oriental.

Era tal la tabarra que quan em ficava al llit encara sentia dins del cap la seva veu d’espinguet explicant-me tots els superpoders que tenien tots i cadascun dels personatges de Bola de Drac Z.

O sigui que sí, us he de reconèixer que el meu nen ara parla una mica menys, però això no vol dir de cap de les maneres que parli poc. De fet, si un dia d’aquests es passés, què sé jo, una hora seguida sense dir res, estic convençut que no trigaria ni dos minuts a trucar al 112 esglaiat. Mare meva, només de pensar-ho em venen esgarrifances!

stats