Moments meus i només meus

Estar sola a casa costa. Costa a casa meva, i quan ho parlo amb altres famílies sé que costa arreu. Quan això passa, la sensació per a mi sempre és estranya. En un primer moment el meu cervell processa totes les tasques que tinc en cua, esperant. I tot seguit activo el mode de desacceleració, d’aprofitar la soledat i l’estona de lleure per a mi i només per a mi, i em debato entre l’obligació i la devoció. I gairebé sempre acabo fent el que em rota i no el que toca perquè no se sap mai quan tornaré a tenir ocasió de gaudir d’aquells minuts especials. Aquelles estones són especials, també, perquè la gràcia consisteix a saber que tornaran a estar ocupades de convivència amb els menors i major d’edat a càrrec (MEC), i això, mira, em fa feliç.

Fa uns dies vaig parlar d’aquestes estones amb la Mònica, que té el petit Leo, de gairebé tres anys, i que de sobte s’ha trobat que pot comptar amb uns minuts dels matins només per a ella. Quan els MEC eren petits, aquelles estones o estonetes lliures les aprofitava com la Mònica, convertint una senzilla dutxa en una experiència comparable a un cap de setmana en un balneari. I no perquè m’apliqués totes les mascaretes del món (que també ho feia), sinó perquè dutxar-se sense cap MEC que remenés pel lavabo aplicant-se, ell també, unes quantes mascaretes, que reclamés la meva atenció, que fes alguna activitat sospitosa en una altra habitació aprofitant que jo era sota el raig d’aigua, ja era un luxe asiàtic. Igual que poder mirar un capítol d’una sèrie (o mig) o llegir una bona novel·la (o quatre miserables pàgines). Jo també, com la Mònica, posava (i encara poso) la música a tot drap i acabava (i acabo) ballant.

DIVERSIÓ I ESTRÈS

Perquè aquella època en què els MEC eren una espècie d’apèndix de mi mateixa era potent, divertida, però també molt estressant. Semblava com si tingués un eco que reverberés les meves paraules, però amb una versió lleugerament modificada i afegint-hi molts “mama”. O com si tingués una ombra amb la vida pròpia de tres salvatgines. Sí, eren els MEC, que, igual que jo, no callaven i tenien opinió pròpia sobre tot, i que no deixaven de moure’s. Per això, el contrast brutal entre l’activitat frenètica de la unitat que formàvem els meus tres apèndixs i servidora, i la calma desconcertant amb què de tant en tant m’obsequiava el destí, em deixava per uns moments noquejada. Tot i que, hi insisteixo, no trigava gaire a desnoquejar-me i a gaudir de la pau, del silenci, del silenci, del silenci i de més pau.

Ara sé que, de tant en tant, aquestes estones s’aniran repetint i m’ho agafo d’una altra manera, sense el frenesí per fer-ho tot en quaranta-cinc minuts o en dues hores. Però continuo valorant-les igual, perquè gaudir d’estar sola em permet poder estar amb els MEC d’una manera més intensa, bonica i diferent.