LA PITJOR MARE DEL MÓN

Misèries dels matins de fa anys

Llegeixo un fil a Twitter hilarant, en què Alberto García, pediatre madrileny, va descabdellant l’infern de lluitar contra la son pròpia quan tens tres menors d’edat a càrrec (MEC) que et demanen moviment continu un matí de festiu. La narració, esclar, em va fer reviure aquelles jornades maratonianes dels matins de dissabte i diumenge. Eren èpoques en què no veia manera de descansar, tot i que en teoria era festa. I que em feien sentir feliç quan el dilluns al matí seia sola davant l’ordinador. També era feliç gestionant el caos dels MEC, però era tan esgotador que la felicitat quedava bastant camuflada. Mentre arrossegava bicis amb rodetes, bicis sense rodetes i un patinet (que els MEC havien jurat portar ells mateixos, ehem), em preguntava si no havia sobreestimat la meva capacitat de resistència en el moment de decidir tenir tres MEC.

Moltes vegades, arribava a la placeta i no hi havia ningú. Només el o els MEC i jo. Després venia l’equip de neteja que higienitzava la plaça de les restes de la farra de la gent amb sort que podia sortir de farra. I després algun altre progenitor o progenitora que havia aconseguit retenir els seus MEC al llit, però no gaire. Jo, igual que l’Alberto, carregava una bossa farcida de joguines, només que a diferència del pediatre jo no controlava si algun altre MEC es despistava i s’enduia alguna de les nostres joguinetes. Abans de vessar el contingut de la bossa, comptava quants objectes hi havia i, al marxar, si en faltava algun, expropiava alguna rampoina aliena abandonada en algun racó (o no) i avall que fa baixada.

Fer amistats, ni que sigui d’un matí, era fàcil. Els MEC de casa sempre havien despertat l’admiració aliena pels seus dots psicomotrius i fa poc vaig descobrir que hi ha gestos que et queden interioritzats de per vida. Era a casa d’uns amics amb un MEC igual de gimnàstic que els meus i, sense meditar-ho, el vaig caçar al vol mentre grimpava perillosament per la tanca d’una terrassa. Amb un gest sec, nyac, el vaig atrapar fins a fer-lo aterrar en terreny segur. Era un gest que havia repetit mil i una vegades, malgrat la son espantosa d’aquells matins. Per això quan algú em pregunta pel suposat espant de l’adolescència, només se m’acut respondre que potser és una època difícil, però jo la visc amb un cervell que ha pogut dormir les seves hores, i unes lumbars que no cal posar en perill en cap moment. Ànims, Alberto!