Mirar la vida i educar el record

Cap revolució, cap record d’un drama humà, dura més de dues generacions. Per això els seus líders escriuen “llibres vermells” (o negres) que hauran de ser llegits per les següents generacions, mantenint-ne viu l’esperit. Per això, també, s’escriuen relats que permetin construir alguna memòria basada en fets i protagonistes, que tornin a ser recitats per mantenir la veritat en el temps. Penso en tot això assistint a la inauguració d’un monument contra l’oblit. Allà on hi havia la platja del Camp de la Bota -ara port del Fòrum-, a Barcelona, hi han posat el mur-mirall 'Parapet de les executades i executats. 1932-1952', que recorda i acusa. Sento els parlaments que insisteixen a no oblidar, a tenir presents els dos milers de persones assassinades sobre la sorra que ara ja no hi és. Però bona part dels que escolten tenen la meva edat o més. ¿Com s’educa un adolescent perquè vulgui preservar la memòria d’elements clau de la vida dels seus besavis?

Està clar que si un fet no apareix ni al llibres o si el ciment esborra tota petjada, l’oblit és inevitable. Tinc la sensació, però, que museus, història i monuments són necessaris, però molt ineficaços quan del que es tracta no és de recordar sinó que un nou jove visqui d’acord amb els ideals i valors dels que van morir fa dècades. Si qui ensenya mates o física no pot deixar de banda ni la vida adolescent ni la pedagogia dels experimentadors, passa el mateix amb les lliçons socials i polítiques que pretenen impedir l’oblit. ¿Voleu fer pedagogia de la llibertat? Descobriu junts quin aspecte de la seva vida no tolerarien que estigués sotmès a control. ¿Voleu explicar per què es va produir una guerra? Comenceu per mirar les explotacions actuals que són similars a aquelles que es produïen en aquell moment. ¿És un drama l’afusellament d’un jove? Mireu primer de descobrir junts tot allò de la seva vida, jove com la seva, que va ser destruït. La memòria d’allò que no ha estat viscut és impossible si no existeix “ressonància”, sintonia de vivències i elaboració activa d’arguments. I això en cada generació és nou.

Acabo el diumenge dubtant de si alguns volen recordar. Veig a la tele, a Cotlliure, com suposats revolucionaris d’un nou país malmeten un record històric a Machado. No tenen lloc per al poeta del diàleg, de la recerca conjunta de la veritat. Llegiré els seus poemes amb alguns adolescents pensant que, avui, tot record és solitud.