Minipop

Sí, ja ho sé, n’he parlat altres vegades aquí. Es tracta d’aquest festival que fem a Tarragona quan arriba el mes de juny. Els primers anys ho feia per ajudar a omplir-lo, no me n’avergonyeixo pas, era el mínim que em tocava fer. Érem un grup de pares i mares amb ganes de compartir cultura sense prejudicis, sense preguntar l’edat dels que volien gaudir de la música, el teatre i els tallers artesanals fets amb tota la cura del món, i que suplíem la manca de recursos amb un entusiasme desbordant. Potser per això utilitzàvem totes les eines que teníem al nostre abast. Empaperàvem tots els carrers de Tarragona amb tanta fe que quan era hora de sopar l’únic que notàvem era el gust de cinta adhesiva als llavis. Muntàvem videoclips casolans i els fèiem virals abans que aquest concepte arribés al nostre vocabulari. Miràvem d’omplir els aparadors de totes les botigues amb els nostres pòsters menuts i eixerits i, de tant en tant, quan els encarregats de l’establiment ens deien que no amb cara de pocs amics, els maleíem per sota el nas. Així va ser durant molts anys, buscant patrocinadors a sota les pedres, lluitant contra aquesta epidèmia que considera la cultura un bé prescindible, una nosa innecessària per poder subsistir.

Enguany fa vuit anys d’aquella aposta destinada al fracàs. Sembla mentida però ja no hem hagut d’empastifar la ciutat de cartells. Les entrades s’han exhaurit en poques setmanes, el ple està assegurat, però no pas per una aposta inequívoca de les institucions o una esponsorització prou generosa perquè puguem treballar sense patir pels pressupostos. Les entrades s’han exhaurit pel boca-orella, per totes les mares, pares, tietes enrotllades, padrins concos i gent amant de la cultura que han vingut i han decidit que repetirien l’any següent. Aquest és un dels dos actius més importants dels festival. L’altre, potser el més preuat, és l’equip del festival, que treu hores d’on no n’hi ha per fer-ho tot possible. Són els que s’hi deixen la pell any rere any. És per a tots ells i elles, els que no són entrevistats ni surten a la foto, els que no reben els afalacs ni els necessiten, per a qui faig aquest article. Sou el cor i l’ànima del Minipop. I això no es paga ni amb tots els patrocinadors del món. Moltíssimes gràcies, companys.