EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Mestres

Soc a l’estació de Renfe a Altafulla i, com de costum, el tren arriba amb un retard indecent. No m’hi amoïno gaire, amb l’experiència acumulada sempre l’agafo amb molta antelació i així m’estalvio enrabiades i renecs desbocats. A més, fa un solet d’aquells que no tinc a casa meva, dels que t’escalfen la pell i l’ànima i et fan adonar que hi ha coses que no tenen preu. En sec, una veu familiar m’arriba per darrere. És la Sònia, una amiga a qui no veia des de feia segles. Ha vingut corrent, escopetejada, amb por de perdre el tren, aliena a aquesta impuntualitat vergonyosa que ens regala contínuament la nostra xarxa ferroviària. No hi fa res, tenim temps de posar-nos al dia mentre fem temps i ho fem a gust, jo parlant de la meva nova vida a Anglaterra i ella de la seva filla Nora i també de la seva feina.

La Sònia és mestra i, com totes les mestres, s’estima la seva feina apassionadament, malgrat les mancances i les retallades i tots els entrebancs que es troba cada dia. Em parla dels seus alumnes i de la dificultat per fer-los veure que el verb to be i el present continuous els servirà en el futur. Però també em diu que hi ha llenguatges encara més aliens per a aquests adolescents que no acaben de saber què volen. Es refereix a aquells que parlen de tolerància amb la diferència, d’empatia amb el feble, de satisfacció per la feina ben feta, més enllà de la nota que et proporcioni. Els que parlen d’ètica i moral, de respecte al professorat. M’explica com és de difícil estirar uns alumnes cap a una direcció quan tot el seu entorn els estira en la direcció oposada: a la lluita fratricida, a l’èxit tant sí com no, al micromasclisme quotidià, a la burla i el menyspreu cap al feble i el diferent.

Me l’escolto preocupat però al mateix temps amb una admiració gens dissimulada. La conec i sé que aquests entrebancs no canviaran la seva manera de fer, aquesta prioritat tan seva i de tants mestres que conec que posen sempre al capdavant fer dels seus alumnes bones persones, per sobre de qualificacions i aprovats.

Arriba el tren i ella se’n va al vagó del davant, on l’esperen la seva filla i el seu pare. Jo m’assec al primer lloc lliure que trobo. Darrere meu hi ha un marrec de setze anys que es passarà tot el viatge posant música a tot drap. I ningú li dirà res. És fàcil entendre les preocupacions de la mestra, oi?