La meva primera trobada amb Marie Kondo va ser un matí fa tres anys quan, un cop dutxat, vaig obrir el calaix de l’armari per triar una muda nova. No sé si us passa a vosaltres, però els meus armaris acostumen a ser el més semblant a un contenidor de material no reciclable. Sota la roba mal plegada hi pots trobar de tot: pues de guitarra, monedes de països inversemblants, taps per a les orelles fets servir, piles rovellades, carregadors de mòbils que vaig perdre fa dotze anys i vuit encenedors sense gas. Imagineu-vos, doncs, el meu esglai quan vaig obrir el calaix i em vaig trobar tota la pila de calçotets plegats de manera impecable, sense cap val de descompte caducat ni miniraspalls interdentals ennegrits fent-los companyia. Em vaig quedar mut. Què coi havia passat?
La meva companya de vida, com de costum, em va il·luminar. “Què et sembla el Marie Kondo que t’acabo de fer?” No em vaig poder queixar, tot i no suportar que em remenin els calaixos; aquesta marinosequí havia millorat de manera evident la meva intendència domèstica. Va ser un greu error; el meu instint m’hauria d’haver avisat que allò era només la punta d’un iceberg endreçador que havia de trasbalsar-me per sempre. Una setmana més tard em vaig trobar la meitat dels meus llibres al passadís, llestos per ser regalats a la charity shop del barri. “Hem de fer cas a la Marie Kondo, ens hem de desprendre de les coses inútils que només ocupen espai!”, em va engaltar la dona del meu cor. Coses inútils? No m’ho podia creure. ¿Les biografies de Stalin i Roger Daltrey? ¿La guia de Dublín i la recopilació de 13, Rue del Percebe? No m’ho podia creure; aquesta forastera dels trons estava atemptant contra el més sagrat de la meva vida. Semblava que res no em podia fer més mal que aquest segrest programat, però un cop més estava equivocat.
“T’he deixat que triïs tu els CD que volem llençar també, que aquí només crien pols i ja no els escoltem mai, amor meu”. Sembla mentida! Tants anys de convivència idíl·lica llançats per la finestra com si fossin andròmines que fan nosa. Feu-me cas, amigues i amics meus. Si un dia, a mig dinar, la vostra parella us parla de la Marie Kondo, feu veure que teniu pipí i tanqueu amb clau tots els vostres calaixos, els armaris i les prestatgeries. Un dia d’aquests m’ho agraireu. Molt.
