LA PITJOR MARE DEL MÓN

Manual d’instruccions. Lliçó 2: els 3 primers mesos

Avui entomaré sense manies ni driblatges una de les etapes més delicades: els tres primers mesos de convivència amb el primer menor d’edat a càrrec (MEC). Sí, ja vaig dir que la lliçó anterior també tocava un tema delicat. I aquest també ho és. Què passa? Tot és força delicat.

El primer que vull dir és que un cop s’hagi llegit aquest text, ja es pot llençar a les escombraries. Sí, perquè ningú, ni les meves sàvies paraules, ni un documental del National Geographic de cinc hores de durada, és capaç de preparar-nos per al que s’esdevindrà al llarg d’aquests noranta dies. I com que és impossible, més que preparar-nos per al que s’esdevindrà és millor mentalitzar-se per al que NO s’esdevindrà. No existirà ordre, ni rutina, ni previsió, ni temps lliure en les hores desitjades ni en la quantitat desitjada. Les exigències estètiques sobre la pròpia imatge i la de la parella (si existeix) cauran en picat. Així com la capacitat d’elaborar un discurs amb una mínima coherència. I, atenció, també pot passar tot el contrari, i que tot transcorri com en un anunci de colònia infantil. Aquests casos, però, només es donen en un de cada 86.598 naixements, adopcions o acollides.

La primera reacció davant del caos vital és la negació. Creure que si són les set de la tarda i encara anem en pijama, sense dutxar i havent menjat només un triangle embolicat amb paper d’alumini que s’autoanomena formatget és perquè avui ens ho hem organitzat molt malament, i que demà ja serà un altre dia. La darrera part de l’afirmació és certa. Demà serà un altre dia, però pot ser igual de caòtic. Però aquests tres primers mesos es viuen com es pot amb dos únics objectius: sobreviure i fixar en la memòria els petits moments d’alegria. Perquè sí, existeixen aquests moments, però l’estat lisèrgic en què s’està immers pot provocar amnèsia.

TOT ESTÀ PERMÈS

Per retenir els petits moments d’alegria no hi ha res millor que fer fotos, però... d’això... no cal compartir-les, sisplau. I menys a les xarxes i penjant fotos cada tres minuts. I pel que fa a sobreviure, està permès tot. TOT. Fer fora la família, els amics, els veïns tafaners i els coneguts. O acollir a tothom organitzant torns de subministres i proveïment de menjar i escalf. Mentir sobre les vegades que ens hem dutxat i rentat les dents. O admetre el que no cal que admetem i que la nostra pudoreta delata. Passar-nos tres dies al llit, mirant sèries o llegint i donant el pit. O vestir-nos de forma impecable i fer vida normal, ni que sigui durant els deu minuts que dura el passeig fins que el petit MEC torna a reclamar el seu aliment. També està permès robar. Mentir encara més. I fins i tot ens està permès sorprendre’ns en descobrir que som el cas entre els 86.598 naixements, adopcions o acollides i que tot va com una seda.