LA PITJOR MARE DEL MÓN

Manual d’instruccions. Lliçó 6: adolescència

Ja només falten tres dies perquè comenci el curs, i aquest és un moment delicat. Llavors deixarem de discutir i de sentir-los remugar... durant l’horari lectiu. Però la inquietud ens ataca perquè sabem que ens tocarà supervisar la seva suposada vida acadèmica i les seves activitats suposadament legals durant el temps d’oci (suposadament) i que, a diferència del període estival, d’acord, hi ha menys hores compartides per discutir, però les hores compartides ens pesquen cansats després d’una dura jornada laboral.

L’adolescència té data de caducitat, però no cal que busqueu la data impresa a la planta dels peus dels Adolescentis comunis perquè no la trobareu (i us podeu intoxicar). I malgrat haver fet cas del consell que vaig donar en un article anterior, en què deia que és bo comprar-se una cadira per esperar que passi, també és bo, mentrestant, fer alguna cosa.

La primera és recordar que nosaltres també vam ser adolescents i que potser, només potser, el que fan els nostres MEC respon al karma, a la justícia poètica o al determinisme biològic. Així que és moment de quedar amb els nostres amics d’adolescència i recordar tooot allò que vam fer/cometre. Riurem i potser, només potser, comprendrem una mica millor els nostres Adolescentis comunis.

L’altre consell és entomar l’etapa com un treball de recerca antropològic. El que fan els MEC en aquesta època és estrany de nassos, i si ho escrivim en una mena de quadern de camp -només que en lloc d’anotar i dibuixar el que fan les garses anotem i dibuixem el que fan els MEC- potser, i només potser, ens ho podem agafar amb una mica més de distància i filosofia. O podem transformar-ho/monetitzar-ho en un llibre, blog o futur regalet per quan els nostres nets siguin Adolescentis comunis. Això si hi ha nets. Si es vol assegurar la jugada podem guardar-ho com a futur regal quan els MEC facin divuit anys, o vint o trenta. Un regal públic per mostrar-lo en forma de powerpoint a la festa en qüestió; si no, perd la gràcia. També, tal com vaig dir en un altre article, podem fer cas al gran Jaume Funes i establir la llista de les poques coses per les quals val la pena discutir. I potser, només potser, només discutirem per aquestes poques coses i una mica més.

Però el més important de tot és cuidar la nostra salut mental recordant quan eren petits MEC bonics i rodanxons. I projectar-nos deu anys endavant, quan ja no siguin menors i majors d’edat a càrrec i recordem la barrabassada que acaben de fer/cometre com una anècdota divertida. Potser, i només potser, funciona. El que és evident és que també hem de fer activitats que ens agradin a nosaltres més enllà d’exercir de supervisors-policies-psicòlegs. I segur, seguríssim, que com a mínim durant aquelles estones ens ho passarem de conya.