Mal (i bon) rotllo fraternal

L’altre dia una progenitora que assistia a la meva conferència Mares i pares imperfectes, en aquest cas adreçada a progenitors d’ Adolescentis comunis, em va parlar d’un tema que l’amoïnava, les baralles entre germans. I vaig compartir amb ella que aquest és un dels assumptes que han aconseguit fer-me brostar més cabells blancs.

A casa meva, però, no ha sigut un problema que hagi sorgit amb l’adolescència. A la conferència em dedico a desmuntar mentides podrides, allò que ara anomenem fake news, i una de les que sempre m’agrada comentar és aquella suposada veritat universal que diu que els germans, si es porten poc temps, juguen plegats i tenen el bon rotllo assegurat. Atenció, això tampoc no vol dir que no s’estimin, però quan es tracta de parlar de la relació entre germans, estimar-se i fotre’s el dit a l’ull pot anar junt, sense que signifiqui que alguna cosa no va bé.

De petits, un dels motius de baralla era competir per la meva atenció. Els MEC competien per tot i era esgotador mirar-los constantment perquè cap d’ells se sentís menys observat i estimat i valorat i... Però servidora no era l’únic motiu de les seves baralles. De vegades passava que senzillament no s’aguantaven i uns dies més tard es tornaven a caure simpàtics. I jo penso, ¿per què coi s’han de caure simpàtics els germans sempre, a totes hores i en totes les circumstàncies? Conviure és molt difícil i a mi els meus germans m’han arribat a caure fatal. Sense passar per aquí no crec que hagués pogut arribar a l’estimació profunda i adulta que els tinc ara. Però quan algú que no revelaré em robava el maquillatge dia sí, dia també, doncs mira, n’acabava tipa.

Però que sempre hagi sabut que les atonyinades, insults, retrets i esbufecs entre els MEC formen part de la naturalesa de germans, no vol dir que viure-ho com a progenitora no m’hagi costat i encara em costi. Perquè de vegades els insults no es limiten a un innocent “Burro”, sinó que és un “Burro” dit d’una manera mortífera i perillosa. I el paper de mediadora costa.

O costa viure travessant aquelles èpoques de mal rotllo màxim entre ells. En molts moments m’he sentit, ai, sí... la pitjor mare del món perquè no s’estimaven de manera més dolça. I no he dubtat a explicar-los que tenir germans pot arribar a ser un tresor, i que només depèn d’ells que així sigui. I he tingut dubtes sobre si anàvem bé o anàvem fatal. He provat mil i una estratègies que un dia funcionaven i d’altres no. Però és quan he viscut una situació personal forta a casa, i que he vist els MEC cuidar els uns dels altres, que m’he adonat que potser totes les estratègies juntes, els moments de desesperació, els discursets i paraules dites amb tots els colors i tons del Pantone, han funcionat. Coi, potser no ho estic fent tan malament.