EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Màgia

Si hi ha un adjectiu que em defineix, seria pocatraça. Pregunteu als meus amics i familiars, no en trobareu cap que us porti la contrària, tots us confirmaran que soc un sapastre de primer ordre a nivell psicomotriu. De fet, us diran que la llàstima és que no se’n facin competicions, perquè les possibilitats de medalla serien força altes. I ja sé que és lleig presumir-ne, però tenen tota la raó.

Si munto una prestatgeria d’Ikea acabo desmuntant la paret mestra de casa. Si el pany gira cap a l’esquerra o si l’aixeta gira cap a la dreta per a l’aigua calenta, jo em passaré mitja hora intentant-ho a l’inrevés, tossudament, absolutament convençut que és el món qui s’equivoca i no pas jo.

És probable que aquesta manca de traça tingui alguna cosa a veure amb la meva relació amb els mags i la màgia en general. I és que per a una persona que és incapaç de posar-se bé el coll de la camisa o portar les ulleres mínimament rectes, això dels jocs de mans supera el meu espai mental. Soc una espècie d’antítesi de l’home aquest que en comptes de gaudir de l’il·lusionisme només s’il·lusiona si troba la trampa del truc. Segur que sabeu de qui parlo, és aquest que fa repetir-lo deu vegades, a velocitats cada cop més minvants; el que es posa davant dels morros del mag i li aixeca les mànigues per si de cas.

Jo, en canvi, em quedo embadalit, no me’n sé avenir, no em cap al cap que el bitllet signat per l’espectador anònim acabi sortint d’una matrioixca amagada dins una caixa forta. I si m’ho fan a casa en pla amateur encara em quedo més encisat i fins i tot demano que me’l repeteixin, però no pas per desxifrar l’enganyifa, sinó per poder tornar a gaudir de l’encanteri del moment.

Us explico tot això perquè fa tot just dos dies vaig estar de visita a casa d’uns bons amics, pares d’una parella de nens encantadors, riallers i trapelles. Just abans d’anar a dormir, el més petit va insistir a mirar un joc de mans a la seva tauleta. Tot i haver-lo vist probablement més de cent vegades, la seva reacció d’entusiasme total em va arribar a l’ànima. Veient la seva reacció em va venir al cap que sort en tenim de continuar sent babaus de tant en tant, de deixar-nos encisar per coses inexplicables. O per dir-ho d’una altra manera, que tant de bo els buscadors de paranys i de trampes no ens prenguin mai les ganes de somiar.